Ves al contingut principal

Una "intel·ligent" manera d'encabronar-nos (#dependentisme)

Sant Feliu de Barruera (Alta Ribagorça)

















Encara que alguns ho troben elitista a mi m'agrada repetir-ho sovint en clau d'assegurança de futur per a la nostra causa: totes, absolutament totes les enquestes constaten com, a més nivell de formació, més independentistes, i que el dependentisme només es troba frec a frec amb el sobiranisme al nostre país entre els segments de persones sense estudis. Contra els qui parlen d'improvisació després de col·laborar durant anys en l'espoli del seu propi país, si alguna cosa caracteriza el procés és precisament la seva cocció a foc lent. Una majoria àmplia dels catalans ha volgut donar unes quantes oportunitats a Espanya. Moltes, moltíssimes. De fet, el 20 de novembre de 1975 molts van decidir que, després de la mort del dictador, és mereixia una nova oportunitat. I tots i cadascun dels intents de diàleg esmerçats des d'aleshores han quedat sistemàticament diluïts en el copet a l'esquena fins al moment en el qual l'Espanya aznariana, cofoia, es va convèncer que podia pitjar l'accelerador de l'assimilació. És l'amplíssima franja central del país la que, pas a pas, cop de porta a cop de porta, escopinada a escopinada, s'ha convençut que no hi ha res a fer.

Que l'única manera digna de viure és marxar. I així hem arribat al punt on som, on el crac d'en Pere Navarro sembla ser l'únic català que no n'ha tingut prou d'humiliacions encara. Per això, la insistència de la Caverna espanyola en que tot plegat és una aposta personal de Mas (a la demolició del qual consagren a hores d'ara gairebé totes les seves energies), a més d'evidentment allunyada de la realitat de com han anat les coses, és una altra manera de menystenir els catalans de forma barroera. Direu que és normal per part d'uns mitjans que formen part de l'establishment i han col·laborat com el que més en el col·lapse del sistema espanyol. Però, resulta si més no curiós, que la seva manera d'intentar convèncer-nos de les bondats de seguir dins el seu Estat sigui dir-nos ramat, xais, idiotes conduïts per no se sap qui per fer no se sap què. I és que, comptat i debatut, aquest menyspreu innat al que s'expressa diferent i la seva incapacitat radical per reflexionar sobre els propis errors, sobre en quina mesura recau damunt d'ells la responsabilitat d'haver-nos forçat a marxar, son dues de les coses que més m'al·lucinen del nonacionalisme espanyol.

Comentaris

  1. El resultat d'una bona feina, potser no es pugui valorar tant amb els qui facin lloances com amb els qui et segueixin les passes, encara que sigui sense citar-te gens. Ho dic perquè aquest treball d'aquest blog d'en Granollacs està essent una referència a seguir. El bon treball, de molt d'escarràs, porta a aquests premis: veure que et segueixen el camí que has marcat d'antuvi:
    A la setmana passada, l'Avui ens va brindar aquest article. És gairebé com un reconeixement públic del treball d'en Granollacs: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/660837-la-votacio-que-va-canviar-la-historia-de-catalunya.html
    Avui, l'Avui hi torna, ara amb l'Eva Sans amb aquest altre treball:
    http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/662715-tractat-contra-la-nacio-catalana.html

    Ja hem direu si el fet no fa la cosa!
    Un molt alt bravo pels qui lluiten per divulgar la veritat amb els millors arguments, els dels fets incontrovertibles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sembla que hagin copiat un estil... quasi be copiat els articles sencers, be al menys hauria estat maca una referència a aquest bloc... difícil, ho se.

      Alguns dies no puc llegir tota la 'premsa digital' que segueixo cada dia, però d'aquest bloc no me'n puc deslliurar, es massa addictiu (amb perdó).

      I, potser també caldria dir que una part important d'ell (del bloc) son els, sempre presents i encertats, comentaris del amic (espero) Ramon Llull.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…