Ves al contingut principal

Com quadrar els pressuspostos a l'1% (#prouespoli)

Diari de Setge del 3 d'agost de 1713 (dia 10).

L'Arboç (Baix Penedès)
El país ja no pot més. El pressupost de 2013 queda prou clar que passa definitivament a la història d'allò que no va poder ser i el del 2014, amb un límit d'un 1% de dèficit, sembla francament difícil de confegir sense provocar una veritable esclat social. El Conseller Mas-Colell, d'una manera per al meu gust (d'ignorant en matèria econòmica) un pèl surrealista, ha parlat en la seva primera reacció pública de la possibilitat d'augmentar els ingressos pròximament en base a la reclamació del deute de l'Estat espanyol amb Catalunya i de l'aplicació dels efectes econòmics a 1 de gener de 2014 d'un nou sistema de finançament que a data d'avui ni tant sols s'ha començat a negociar. Francament, sembla força complicat pensar que aquestes previsions donin alguna mena de fruit. Per la banda de la despesa és completament impossible, tret de partides de caire econòmicament simbòlic, contraure encara més les finances de la Generalitat. Per la banda dels ingressos, els nivells de pressió fiscal de la immensa majoria dels catalans resulten molt feixucs quan no directament ja insostenibles.

L'única sortida que ens queda, doncs, és la de caminar amb pas ferm cap al xoc definitiu. Cap a la insubmissió. Així, doncs, en un rampell de dignitat hem de fer uns pressupostos tímidament expansius (els que necessita l'economia catalana) a base de comptabilitzar en l'apartat d'ingressos el deute de l'Estat espanyol envers Catalunya. Sí, posem aquests 8.000 MEUR. Tindrem per mantenir l'administració i els serveis públics fins a la meitat de l'any 2014. En aquell moment, si és que el referèndum o les eleccions plebiscitàries s'han celebrat o estan en marxa, podrem començar ja a disposar de la totalitat dels recursos que generem. Ha arribat el moment de plantar cara a Madrid i de presentar uns pressupostos destinats a plantejar el xoc definitiu amb Espanya. Cal fer-ho per la dignitat d'una institució a hores d'ara humiliada fins a extrems inconcebibles, però sobretot perquè la nostra gent ja no aguantarà més retallades sense posar seriosament en perill el mateix procés d'alliberament nacional.

Comentaris

  1. El més greu és que dona la sensació que el govern català és pugui arribar a creure que finalment una gran majoria pensarà que qui retalla és l'estat i personalment crec que l'erren. Els espanyols d'aci, els unionistes, els autonomistes i els federalistes, diuen tot el contrari, qui retalla és en Mas i ja fa estona que ho diuen i posen probes, per exemple les retallades a TV3 i Catalunya radio i els eres proposats. Aixó no ho fa Madrid.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Boi, i és cert, les retallades de la CCMA, les de la sanitat, les d'ensenyament, les dels sous dels funcionaris i empleats públics, les fa la Generalitat, però el que és més important i tots tindríem que tenir-ho molt clar, és quines son les partides de diners de les que disposa la Generalitat, i com les inverteix.
      Aquestes partides bàsicament son, sanitat, ensenyament, serveis socials, empleats públics, i el pagament del deute; la resta de partides son xavalla, tot i que des de Madrid s'omplin la boca del que ens gastem en les nostres ambaixades, això és "peccata minuta", i ni que ho suprimíssim no ens solucionaria absolutament res.
      Així doncs, el que cal tenir molt clar, és que la Generalitat no retalla per gust en tot l'esmentat anteriorment, ans no pot retallar en res més, perquè no te altres partides, i a més a més, el govern de Madrid ja ni tan siquiera traspassa els diners d'aquestes competències, ara en lloc de traspassar el que ens pertoca, ens fa un préstec del qual li hem de tornar interessos, si, si, ho has entès bé, els diners que Espanya ens ha de traspassar (perquè és Espanya qui fa la recaptació dels impostos dels catalans), no ens els traspassa, a canvi ens fa un préstec amb interessos, aquesta és la realitat, i mentre Espanya te escanyada a Catalunya, no perquè no haguem pagat impostos, ni perquè no ens correspongui la nostre part del pastis, senzillament per ofegar als catalans i provocar una revolta contra la Generalitat, moment en el qual, Espanya vindria corrents a salvar als pobrets catalans de les males arts del govern de la Generalitat, intervenint l'autonomia i assimilant tot Catalunya fent-nos retrocedir als anys 50 del passat segle.
      Aquesta és la guerra que està lliurant Espanya contra Catalunya, perquè evidentment en el segle XXI i dins la UE, Espanya no pot desenvolupar una guerra convencional, que automàticament els faria fora de la UE.

      Així doncs, nosaltres als catalans que hem de fer???, per mi està molt clar on ens hem de posicionar, sempre al costat dels nostres, de la Generalitat, perquè com molt bé ha dit la Carme Forcadell en més d'una ocasió, el problema de Catalunya no és que no tingui estat, el veritable problema, és que te un estat en contra.
      Així ara com fa 300 anys tornem a estat assetjats, aleshores el setge només afectava a unes poques places fortes, actualment el setge afecta a tot Catalunya, i som tots els catalans del segle XXI els que hem de defensar la nostra pàtria catalana, si no ho fem nosaltres, no vindrà ningú de fora a ajudar-nos. //*//

      Elimina
    2. Exactament, perque creieu que Navarro, Millo i tot l'unionisme esta reclamant uns pressupostos? Doncs nomes per poder queixar-se de les retallades despres.

      Elimina
  2. Benvolguts,

    aital com vosaltres jo també maldo per acabar amb el procés i poder viure en un Estat català lliure i sobirà i, com gairebé tothom, desitjo el final de les retallades, però molt em temo que el paper del Govern de la Generalitat és més galdós del que ens en podem imaginar tots plegats i que està abocat, vulgui o no, a aplicar-les.

    Fa cosa d'un any hom ja avisava que la Generalitat podia ser intervinguda amb l'excusa de l'incompliment del dèficit imposat per Madrid, i aquest perill encara hi és. Soc del parer que va ser la manifestació de la Diada la que va fer aturar els plans d'intervenció, però hores d'ara ja dubto que res els aturés -si els hi donem les excuses que busquen i forcen- i encara no estem preparats pel trencament definitiu. Parlo, fonamentalment, de la hisenda catalana, que és l'instrument principal per a la supervivència del nou Estat...

    Dins tot aquest sarrabastall els pressupostos són una peça clau tant per si no s'aproven com per si es fa, i per això ens tenen en aquest 'llimb' econòmic-financer. Si s'aproven amb els límits exigits per Madrid la xusma negacionista (PP, C's i PSOE) es llançaran a la gola del Govern i els seus 'aliats' per l'escanyament que suposen per a la societat catalana. Si no s'aproven, doncs ja ho veiem... tot si val...

    Per altra banda, ens agradi o no, el 'flux' de diners que la Generalitat necessita venen d'on venen i aquests 'benefactors' estan disposats a fer servir aquesta eina fins a les seves darreres conseqüències per sortir-se'n amb la seva.

    L'opció que ens deixen, que deixen al Govern de la Generalitat, és aquest, o desmuntar tot el que s'ha fet per donar-hi sentit al país: Tv3, delegacions comercials, món de la cultural, escola, etcètera, per que ens deixin malviure -si fa o no fa com fins ara- i anar a la rendició o anar a totes pel nostre Estat.

    Penso que el Govern ja ha decidit anar per totes a per l'Estat català, i cal donar-li tots els cop de mà que ens hi demanin, i ser-hi a tots els actes que calgui per fer visible la nostra ferma voluntat d'esdevenir un nou Estat d'Europa.

    No sé pas si hi haurà un xoc de trens, de legitimitats, d'ambdues o cap d'elles, però el que sí sé és que ens en hem de deslliurar dels malgoverns de Castella sí o sí. La fórmula final la desconec, no sé pas si la insubmissió és l'eina -la caixa dels diners, hores d'ara, la té qui la té-, o si ho seria qualsevol altre, però és clar que necessitarem diners durant el procés final de trencament i aquest són els difícils de trobar... i el que més m'amoïnen...

    Doncs això...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…