Ves al contingut principal

Creix la divisió al si del dependentisme (#Consulta2014)

Diari de Setge del 9 d'agost de 1713 (dia 16).

Sabadell
Passen els dies i la nostra tenacitat els abat. Existeix una dificultat objectiva molt considerable per negar la possibilitat democràtica d'una Consulta al poble de Catalunya, quan aquest expressa les majories que expressa una vegada rere l'altra. El temps desgasta inevitablement les posicions polítiques més inconsistents. El pur resistencialisme emparat només en el llibre sagrat constitucional comença a resultar estèril. Ja comencen a escoltar-se dins el dependentisme, proclamant, això sí, sempre, l'amor a Espanya i la defensa radical del no, veus que defensen que es faci una Consulta. Francesc de Carreras, fa uns dies, a "L'hora de l'audàcia", al diari comtal, apostava clarament per aquesta via: l'ordinament jurídic actual permet que el govern espanyol faculti el català per organitzar una Consulta de caràcter consultiu. El més sorprenent és que el catedràtic considera segura la victòria del no, una vegada s'expliquin bé els arguments que suporten aquesta posició. Idea curiosa en dos sentits: perquè no s'ha fet fins ara i perquè es defensa la Consulta només quan s'està segur que guanyarà l'opció que es defensa (una cosa de la qual ens acusen sempre als independentistes).

Dies després, el catedràtic de literatura espanyola de la Universitat de Barcelona Jordi Gracia publicava a El País un article en termes molt semblants, tot seguint l'estela d'altres editorials del mitjà o dels publicats per Javier Pérez Royo prèviament. Com en el cas de Francesc de Carreras, les piruetes semàntiques i intel·lectuals són considerables. Gracia, per exemple, defensa que la Consulta és l'única sortida política a la gravíssima situació creada a Catalunya, però alhora nega i menysté que el nostre país tingui dret de decidir. Indubtablement són passes que demostren que caminem en la bona direcció. Comencen a tenir esquerdes importants. Tant és així que aquesta posicionaments han provocat la reacció irada i tallant dels hooligans més ortodoxos del dependentisme. Es comença a obrir un solc de divisió important: Arcadi Espada, a les files d'El Mundo contestava immediatament l'article de Francesc de Carreras amb arguments molt sòlids: els catalans no tenen dret a una Consulta, perquè votant els nacionalistes durant més de trenta anys, ja han demostrat abastament la seva incapacitat per triar. Xavier Pericay reblava el clau a l'Abc amb arguments propers i donant per perduda una Consulta. Genial, extraordinari. Hiperdemocràtic. Anirem mesurant les dimensions de la bretxa.

Comentaris

  1. És el buit on hi cauen els qui no volen acceptar realitats tan dignes i severes com la d'assumir que un poble té tot el dret d'escollir la seva independència com no; o, la de voler-se acollir dins d'un altre poble si aquest l'accepta. Hi ha hagut algun cas que ara no recordo. Tothom té, o ha de tenir aquest dret. Faltaria més!
    És com una discussió-conversa que vaig mantenir ja farà uns 25 anys (ai!) amb un jurista que posava per davant les lleis per davant de cap decisió personal, i que cal complir-les totes. A la manera de les lleis de les religions. Sempre he tingut molt clar que les normatives religioses no les ha dictat mai cap ser diví, ni molt menys! Més aviat, sempre han estat persones de carn i ossos les que han generat lleis que permetin subjugar les altres persones, aquestes de molt més bona voluntat que les primeres. No sé si m'explico prou clarament.
    Doncs, això. Que no tenen cap manera de poder-nos-ho fer veure de cap altre color com no sigui amb el de la dignitat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…