Creix la divisió al si del dependentisme (#Consulta2014)

Diari de Setge del 9 d'agost de 1713 (dia 16).

Sabadell
Passen els dies i la nostra tenacitat els abat. Existeix una dificultat objectiva molt considerable per negar la possibilitat democràtica d'una Consulta al poble de Catalunya, quan aquest expressa les majories que expressa una vegada rere l'altra. El temps desgasta inevitablement les posicions polítiques més inconsistents. El pur resistencialisme emparat només en el llibre sagrat constitucional comença a resultar estèril. Ja comencen a escoltar-se dins el dependentisme, proclamant, això sí, sempre, l'amor a Espanya i la defensa radical del no, veus que defensen que es faci una Consulta. Francesc de Carreras, fa uns dies, a "L'hora de l'audàcia", al diari comtal, apostava clarament per aquesta via: l'ordinament jurídic actual permet que el govern espanyol faculti el català per organitzar una Consulta de caràcter consultiu. El més sorprenent és que el catedràtic considera segura la victòria del no, una vegada s'expliquin bé els arguments que suporten aquesta posició. Idea curiosa en dos sentits: perquè no s'ha fet fins ara i perquè es defensa la Consulta només quan s'està segur que guanyarà l'opció que es defensa (una cosa de la qual ens acusen sempre als independentistes).

Dies després, el catedràtic de literatura espanyola de la Universitat de Barcelona Jordi Gracia publicava a El País un article en termes molt semblants, tot seguint l'estela d'altres editorials del mitjà o dels publicats per Javier Pérez Royo prèviament. Com en el cas de Francesc de Carreras, les piruetes semàntiques i intel·lectuals són considerables. Gracia, per exemple, defensa que la Consulta és l'única sortida política a la gravíssima situació creada a Catalunya, però alhora nega i menysté que el nostre país tingui dret de decidir. Indubtablement són passes que demostren que caminem en la bona direcció. Comencen a tenir esquerdes importants. Tant és així que aquesta posicionaments han provocat la reacció irada i tallant dels hooligans més ortodoxos del dependentisme. Es comença a obrir un solc de divisió important: Arcadi Espada, a les files d'El Mundo contestava immediatament l'article de Francesc de Carreras amb arguments molt sòlids: els catalans no tenen dret a una Consulta, perquè votant els nacionalistes durant més de trenta anys, ja han demostrat abastament la seva incapacitat per triar. Xavier Pericay reblava el clau a l'Abc amb arguments propers i donant per perduda una Consulta. Genial, extraordinari. Hiperdemocràtic. Anirem mesurant les dimensions de la bretxa.

Comentaris

  1. És el buit on hi cauen els qui no volen acceptar realitats tan dignes i severes com la d'assumir que un poble té tot el dret d'escollir la seva independència com no; o, la de voler-se acollir dins d'un altre poble si aquest l'accepta. Hi ha hagut algun cas que ara no recordo. Tothom té, o ha de tenir aquest dret. Faltaria més!
    És com una discussió-conversa que vaig mantenir ja farà uns 25 anys (ai!) amb un jurista que posava per davant les lleis per davant de cap decisió personal, i que cal complir-les totes. A la manera de les lleis de les religions. Sempre he tingut molt clar que les normatives religioses no les ha dictat mai cap ser diví, ni molt menys! Més aviat, sempre han estat persones de carn i ossos les que han generat lleis que permetin subjugar les altres persones, aquestes de molt més bona voluntat que les primeres. No sé si m'explico prou clarament.
    Doncs, això. Que no tenen cap manera de poder-nos-ho fer veure de cap altre color com no sigui amb el de la dignitat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas