Ves al contingut principal

El patètic cas del bufó esdevingut palanganer (#Boadella)

Diari de Setge del 23 d'agost de 1713 (dia 30).

Diari de Setge
Una de les actituds que fan més vergonya aliena és la d'aquella gent que no sap reaccionar al pas inexorable del temps i, per comptes de gaudir de cada etapa de la vida amb els seus pros i els seus contres, intenta fer veure a la resta de la humanitat que viu en una joventut perpètua. Repetir els gestos de sempre pot esdevenir ridícul quan el context en el qual un es mou (i un mateix) ha canviat de forma absolutament radical i irreversible. Fins ara, dins l'absoluta discrepància, Albert Boadella apareixia com una de les poques veus que alertava l'espanyolisme de la dimensió autèntica del "problema" de la desafecció moral i sentimental de Catalunya envers Espanya. La seva intel·ligència, però, ha quedat molt greument en entredit arran de la boutade de l'altre dia a les xarxes socials. Segur que ho sabeu: el bloc d'Arcadi Espada va difondre una fotografia del dramaturg ensenyant el cul al bell mig de l'estel foradat d'una bandera estelada. Molt penós. No entrarem en el que podríem bramar encara una setmana més tard els mitjans espanyols si això ho haguéssim fet amb una estanquera. No, aquesta part la deixem a banda.

Prefereixo centrar-me en l'anàlisi del paper tan penós i contradictori d'un personatge completament fora d'òrbita. Albert Boadella és, decrèpit i enganxat ara a la mamella del poder, un antic super super progre dedicat a defensar l'establishment. Un ex-bufó convertit en palanganer. Resulta que Boadella va anunciar fa anys que abandonava Catalunya i fins i tot va solemnitzar als mitjans que ja no es considerava català. Establí residència a Madrid i va posar-se en nòmina de les administracions governades pel Partit Popular. El seu tan ben vist (a mi, mai m'ha fet gràcia) treball de bufó l'hauria d'aplicar, doncs, amb els que li paguen ara la festa, com els vells bufons feien a la cort dels seus monarques. Fer de còmic contra els enemics és en realitat convertir-se en propagandista del règim, en arma dels poderosos, de l'espanyolisme més arnat, del gran poder econòmic i financer, de l'establishment que vol defensar l'statu quo a tota costa. Francament, resulta penós veure'l disparar contra una part majoritària dels catalans còmodament instal·lat en el sofà i l'aire condicionat que li proporcionen el Partit Popular i les seves marques blanques subvencionades a Catalunya.

Comentaris

  1. Permeteu-me que us expliqui una història tan verídica com els qui som aquí.
    Resulta que uns amics d'un altre amic molt més íntim, es van quedar sense feina. Són molt eficients dins la seva professió. Algun conegut d'ells, "altruista i ben pensant", els va oferir posar-los en contacte amb una entitat que es dedica a oferir feina als necessitats, a canvi del seu vot. Vendre l'ànima al diable, vaja. Però, estaven tan necessitats que ho van provar. Van tastar la llaminadura i els va agradar. Els va sortir bé. S'hi van enganxar i ara ja no se'n poden sortir. Ni volen! No volen tornar a ser lliures per decidir el seu futur. S'hi troben molt bé a ca'l PP Club dels aturats subvencionats a canvi d'una aportació en funció del què puguin a arribar a ingressar mensualment. Ells agraïts i el PP fent més adeptes, a canvi de vendre's l'ànima al diable.
    Encara que una mica temeràriament per part meva, ara sí, suposo que el nostre botifler oficial (oi que cou!) també li deu agradar "ajudar" els seus "amics".
    Anant ja directament al cas d'en Boadella, suposo que a més de bufó-palanganer, també deu ser un bon cul agraït.

    ResponElimina
  2. .....VAL MES QUE ENSENYI EL CUL,I QUE TANQUI LA BOCA.FA MES PER ELL NO?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…