Ves al contingut principal

Elogi dels precursors conscients (#sobiranisme)

Diari de Setge del 25 d'agost de 1713 (dia 32).

Delta de l'Ebre
Durant uns quants dies, sobretot arran dels articles de David Miró i Sebastià Alzamora al diari Ara, se n'ha parlat bastant. Em refereixo a les diverses espècies que existeixen dins el sobiranisme. Ells han parlat dels apocalíptics, aquells que veuen més clarament les dificultats del camí i manifesten el seu mal humor davant la manca de decisió dels qui van al capdavant. En contrast, fa anys, recordo haver llegit al bloc de Salvador García-Ruiz el concepte de sobiranista fredolic, aquell que sempre necessita més temps, com si hagués posat només els peus a l'aigua del mar i necessités una aclimatació particularment lenta per embotir-se sencer dins l'aigua i entomar les onades. Posats a fer taxonomia independentista avui m'agradaria fer un elogi ponderat dels precursors. Potser perquè jo més o menys me'n sento, amb les virtuts i els problemes. Els precursors són aquells (com Sant Joan Baptista, que va acabar perdent el cap) que van obrint camí. Tenen una capacitat analítica afinada que els permet valorar les necessitats del país i s'hi llancen de cap a intentar descriure-les i reclamar-les.

Tot i la boira de l'anar fent i de l'establishment, els precursors han estat capaços a Catalunya de veure més enllà i identificar perfectament l'objectiu, l'Estat propi que necessitem en aquest desert que creuem. Van veure en la reforma estatutària un cartutx que calia cremar quan abans per demostrar la inviabilitat de l'encaix de Catalunya a l'Estat autonòmic espanyol. Van defensar el no al referèndum i el temps i el Tribunal Constitucional els han donat incontestablement la raó. Van proposar una candidatura unitària a les eleccions del 2010 i ara tothom en parla de cara al 2014. Els precursors són capaços de prefigurar les passes que li calen al país amb gran precisió. Però caminen sempre a l'avançada, arrossegant pesadament el país. Un gruix majoritari que necessita sempre més temps. Que es desplaça ràpid, cada vegada més, però no frenètic. El problema dels precursors és només un: que cal que siguin conscients de quin és el seu paper a l'avançada. I no ser-ho els pot fer traspassar la barrera indesitjable de la toxicitat. No sé si m'explico.

Comentaris

  1. Aquest final és més enigmàtic. De tota manera, caldrà treballar-lo més en un segon capítol perquè, almenys a mi, m'agradat molt llegir-lo.
    Certament, quants n'hi ha que en són precursors de moltes coses. Fins i tot ja lluny de la política. És una visió molt clara de les necessitats que cal omplir per poder aconseguir que la societat deixi aquest o aquell buit. I, dins la societat, patim un gregarisme que tant mal ens fa, sempre. Esclar, que no és qüestió tampoc que ningú vagi fent petades al primer que trobi per no estar-hi d'acord. És una cosa més fina. És marcar una proposta i deixar-la anar, a veure cap on agafa. Si cal, com amb tants casos, cal tornar-hi i tornar-hi per veure que la llavor aquesta arreli i creixi. El cas d'en Ramon Margalef n'és un bon exemple, crec, de molt bon precursor, en aquest cas de l'ecologia. Dins del món que ens ocupa, ara no vull citar ningú per no trepitjar ulls de poll. Però, com dius molt bé, en tenim i de molt bons, gràcies a Déu!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.