Ves al contingut principal

Els Dalton tornen a escena (#Centelles)

Diari de Setge del 29 d'agost de 1713 (dia 36).

Diari de Setge
A finals del 2009 els germans Centelles van vendre a l'Estat espanyol l'arxiu del seu pare, el fotògraf Agustí Centelles, amb el compromís que mai més pogués tornar a Catalunya. Si el seu pare havia aconseguit amagar durant els anys de posguerra a França els seus materials fotogràfics a fi d'evitar-ne la confiscació per part del nou règim feixista espanyol, els fills procedien així a lliurar vuitanta anys més tard l'arxiu al mateix dipòsit documental que el franquisme havia organitzat per dur a terme la repressió sobre els vençuts. Els Centelles culminaven així un dels afers més repulsivament immorals que han afectat el patrimoni documental català dels darrers temps. Un acte execrable que, això sí, els reportava, a través de la subhasta econòmica de l'arxiu entre les dues administracions en disputa, uns sucosos beneficis econòmics. Per revestir una acció tan vil com aquella, els Centelles es van empescar una teoria conspirativa que passava per la manca d'atenció dispensada des de Catalunya i pels compromisos obtinguts de l'Estat espanyol sobre la difusió del patrimoni fotogràfic produït pel seu pare.

El temps és jutge inexorable i passats quatre anys podem fer ja una primera valoració sobre el compliment dels pactes entre els Centelles i el Ministerio de Cultura. És molt senzill de fer: res de res. L'anomenat Centro Documental de la Memoria Histórica no ha fet absolutament res amb el patrimoni (trofeu contra Catalunya) adquirit als Centelles. La suposada Sala Centelles no existeix i el suposat Premi i les grans exposicions continuen dormint el somni dels (in)justos. Res de res. Continuo sense tenir clar, però, qui és en aquests moments el beneficiari dels drets d'autor sobre l'obra d'Agustí Centelles. Si encara ho són els fills (temporalment o no) o només l'Estat espanyol. Sigui com sigui, resulta intolerable que ara Sergi Centelles manifesti la seva voluntat de portar còpies de l'obra del seu pare a Catalunya. Simplement, ni de conya. Em nego en rodó a acceptar que la Generalitat de Catalunya o qualsevol altra administració del país hagi de dedicar un sol euro de la seva caixa a promocionar l'obra d'un autor els drets del qual pertanyen als seus fills o a l'Estat espanyol. Les nostres institucions disposen de milions d'altres imatges, cedides o en propietat, que documenten magníficament la Guerra Civil espanyola. I que cadascú carregui per sempre més amb la ignomínia dels seus actes.

Comentaris

  1. Aquesta misèria mental d'aquests germans és de ràbia continguda per no defenestra-los públicament. Ara jo ja no en tinc cap mena d'informació d'ells ni del què en deuen haver-ne fet els suposats compradors, lladres en dic jo. Ases també els en dic jo d'ells. Ambició i misèria mental fins a la traïció contra son pare. S'ho poden confitar tot tots junts i que els aprofiti.

    Perdoneu-me, però estic ocupat entre operacions i no em queda gens de temps lliure.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…