Els Dalton tornen a escena (#Centelles)

Diari de Setge del 29 d'agost de 1713 (dia 36).

Diari de Setge
A finals del 2009 els germans Centelles van vendre a l'Estat espanyol l'arxiu del seu pare, el fotògraf Agustí Centelles, amb el compromís que mai més pogués tornar a Catalunya. Si el seu pare havia aconseguit amagar durant els anys de posguerra a França els seus materials fotogràfics a fi d'evitar-ne la confiscació per part del nou règim feixista espanyol, els fills procedien així a lliurar vuitanta anys més tard l'arxiu al mateix dipòsit documental que el franquisme havia organitzat per dur a terme la repressió sobre els vençuts. Els Centelles culminaven així un dels afers més repulsivament immorals que han afectat el patrimoni documental català dels darrers temps. Un acte execrable que, això sí, els reportava, a través de la subhasta econòmica de l'arxiu entre les dues administracions en disputa, uns sucosos beneficis econòmics. Per revestir una acció tan vil com aquella, els Centelles es van empescar una teoria conspirativa que passava per la manca d'atenció dispensada des de Catalunya i pels compromisos obtinguts de l'Estat espanyol sobre la difusió del patrimoni fotogràfic produït pel seu pare.

El temps és jutge inexorable i passats quatre anys podem fer ja una primera valoració sobre el compliment dels pactes entre els Centelles i el Ministerio de Cultura. És molt senzill de fer: res de res. L'anomenat Centro Documental de la Memoria Histórica no ha fet absolutament res amb el patrimoni (trofeu contra Catalunya) adquirit als Centelles. La suposada Sala Centelles no existeix i el suposat Premi i les grans exposicions continuen dormint el somni dels (in)justos. Res de res. Continuo sense tenir clar, però, qui és en aquests moments el beneficiari dels drets d'autor sobre l'obra d'Agustí Centelles. Si encara ho són els fills (temporalment o no) o només l'Estat espanyol. Sigui com sigui, resulta intolerable que ara Sergi Centelles manifesti la seva voluntat de portar còpies de l'obra del seu pare a Catalunya. Simplement, ni de conya. Em nego en rodó a acceptar que la Generalitat de Catalunya o qualsevol altra administració del país hagi de dedicar un sol euro de la seva caixa a promocionar l'obra d'un autor els drets del qual pertanyen als seus fills o a l'Estat espanyol. Les nostres institucions disposen de milions d'altres imatges, cedides o en propietat, que documenten magníficament la Guerra Civil espanyola. I que cadascú carregui per sempre més amb la ignomínia dels seus actes.

Comentaris

  1. Aquesta misèria mental d'aquests germans és de ràbia continguda per no defenestra-los públicament. Ara jo ja no en tinc cap mena d'informació d'ells ni del què en deuen haver-ne fet els suposats compradors, lladres en dic jo. Ases també els en dic jo d'ells. Ambició i misèria mental fins a la traïció contra son pare. S'ho poden confitar tot tots junts i que els aprofiti.

    Perdoneu-me, però estic ocupat entre operacions i no em queda gens de temps lliure.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas