Ves al contingut principal

Enric Millo no troba els Jutjats

Diari de Setge del 12 d'agost de 1713 (dia 19).

11 de Setembre de 2012











Suposo que ha passat sempre. Ara, però, quan els casos de corrupció que protagonitza la classe política esclaten a tort i a dret, aquí i allà (però especialment allà i en les files del Partit Popular), es reprodueix una escena semblant. Cert és que la Justícia espanyola (sic), en casos de difamació i anàlegs, no seria la més àgil del món a l'hora de restablir l'honor de les persones que hi acudeixen. Però, en tot cas, sembla que el recurs a l'anunci públic, a bombo i plateret (que ho recullin en prime time, si és possible, tots els mitjans), de la interposició d'una demanda judicial davant qualsevol acusació, s'ha convertit en una mena d'automatisme. És com si el mer anunci atorgués una gran credibilitat defensiva a l'acusat. Primer va ser la simple amenaça: els nostres advocats estan estudiant accions jurídiques contra tal o qual mitjà, aquell on s'havien publicat les notícies o acusacions. Aquell, ho estem estudiant era super pràctic: si mai no es feia res sempre es podia dir que era perquè finalment s'havia estimat inoportú portar endavant la denúncia davant dels tribunals.

Darrerament, però, els nostres polítics ja no s'estan per històries. Ara no s'anuncia l'estudi, sinó que s'afirma la interposició d'una demanda. El problema és que passen les setmanes i els mesos i mai més se'n torna a saber res més de la suposada acció jurídica. És evident, doncs, que es tracta d'una simple operació d'imatge. Ho hem vist en el cas de l'acusació a José Zaragoza de l'encàrrec de la gravació de les famoses converses de la Camarga. I després, una altra vegada, en l'actitud vehement d'Enric Millo contra la informació que els situava, a la seva traumàtica sortida d'UDC, havent demanat formar part de les llistes d'Esquerra Republicana en una famosa conversa desvetllada per Joan Puigcercós i publicada per Vilaweb. En el seu dia l'ara dirigent del Partit Popular va afirmar que tot era fals i que denunciaria l'ex secretari general d'ERC i el mitjà digital. Han passat uns quants mesos d'allò. De tant en tant, a twitter, m'encarrego de tornar a preguntar Enric Millo com porta la demanda. Naturalment, no m'ha contesta mai ni ho farà. Estaria bé, però, que els mitjans que tenen accés a ell li preguntessin pel tema. Perquè del contrari sembla que fins i tot en això ens estan tornant a enganyar una vegada més.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…