Ves al contingut principal

Escalfant la #ViaCatalana (II): maniobres nervioses

Diari de Setge del 15 d'agost de 1713 (dia 22).

11 de Setembre de 2012
La millor prova que anem bé, però molt bé, són les estranyes maniobres que realitza aquests dies el camp dependentista. Quan falta ja menys d'un mes per a l'esdeveniment, els nervis són patents. En el dia de la marmota perpetu en què viuen han començat les mateixes maniobres que vivíem fa exactament un any. Aleshores la cosa anava sobre el desdibuixament del sentit de la manifestació de l'Onze. Ara, sobre la petició de rebaixar el sentit de la convocatòria de la cadena humana de l'11-S. Duran, de viatge per Sudamèrica encara en representació d'Espanya (ofenent, directament, la majoria dels seus electors), ha enviat aquests dies el seu palanganer Josep Maria Pelegrí a incendiar el debat. Es tracta de demanar que, després que 300.000 persones s'hi hagin apuntat i mesos i mesos de feta i publicitada la convocatòria en uns termes molt concrets, ara, precisament ara, s'hagi de canviar el motiu de la Via Catalana. En realitat, hem d'agrair-los l'intent de ficar-nos el dit a l'ull per la publicitat que fan de la cadena. Encara que sigui per no restar-hi al marge d'un esdeveniment que saben serà multitudinari i que els deixa fora de joc.

El diari comtal va cobrir amb la seva artilleria tota l'operació. Podríem dir sense por a exagerar que La Vanguardia ha decidit cremar les naus de la seva viabilitat com a negoci en caiguda lliure i apostar-ho tot pel candidat Duran com a líder del dependentisme. L'altre dia, la portada recollia les declaracions del cerillo contra la possibilitat de noves retallades després del marge de dèficit imposat per Madrid com si fos el mateix president de la Generalitat. Em va semblar francament impressionant. Fa pocs dies, el diari comtal, després d'haver evitat durant tres mesos parlar de la cadena sota cap circumstància, es llançava a una operació de suport a la carta del Conseller Pelegrí amb una notícia sense signar per ningú en concret (la redacció), afirmant que ICV i UGT se sumaven a la petició de rebaixar els objectius de la Via Catalana. Es tractava, simplement, de fer un poti-poti de la carta amb declaracions anteriors dels líders de la coalició i el sindicat dient que ells se sentien més còmodes en la defensa del Dret de Decidir que directament de la independència. Sé que vaig amb retard, però us recomano l'anàlisi dels fets que en feia a l'Ara n'Àlex Rodríguez. En tot cas, intoxicacions tan barroeres com les del diari portaveu del Pont Aeri demostren que anem bé, però molt bé. Estan nerviosos. Molt.

Comentaris

  1. És evident que anem bé!
    Sí, no hi a dubte, perquè tenim la raó. Una altra prova, és la de la descomposició sobtada de la ex-nostra Muriel. Sí, la Muriel Casals. Ara, ens ha sortit proposant que caldria que allò d'aquell Referèndum -del que ja ningú no se'n recorda- es fes per tot Espanya. Per allò de que tots comptem... Descomposició d'estiu? Li pesa a sobre alguna amenaça? Ves a saber. El cas, és que tots els qui hem fet alpinisme, sabem que sempre hi ha un moment previ a l'ascens en què algú es tira enrere. Ja ho deia el General Villarroel, segons Sánchez-Piñol, que calia saber destriar els qui s'hi jugaran la vida dels qui no.
    En canvi, respecte d'en Duran-Lleida, trobo que ja no representa cap mena de problemàtica. És un destorb pel bon govern del país, sí. Però, tothom ja sap de quin peu calça, junt amb la seva guàrdia. Que sigui feliç servint España. En canvi, la nostra Muriel, home, doncs, em sap greu per ella.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…