Ves al contingut principal

Escalfant la #ViaCatalana (III): frikisme dependentista

Diari de Setge del 16 d'agost de 1713 (dia 23).

11 de Setembre de 2012











Moltes de les actituds contra la cadena per part del dependentisme català se situen ja, plenament, en l'àmbit del frikisme. M'han cridat l'atenció especialment dues. Com sempre, Pere Navarro es col·loca al capdavant del hit parade del ridícul. És com si no sabés que ara, a còpia de dir tonteries, ja és prou conegut, que ja pot parar de dir bajanades (o de mentir directament, com en el tema de les inversions estrangeres a Catalunya). El líder del PSc manifesta el ressentiment clàssic del progre esdevingut conservador desbordat per la realitat. Resulta que el carrer, la mobilització social hauria de ser seva. Bàsicament, seva. Perquè ja se sap que ells suposadament defensen els de baix. I, en aquest moment de la història del país, no mouen ni la iaia. I, al davant tenen, massivament, en canvi, els anhels de la gent. D'una claríssima majoria de catalans. I això fot. Però molt, molt. I aleshores es fan declaracions tan profundes com les consistents a afirmar que a ell mai li han agradat les cadenes; o que l'Onze de Setembre és de tots. Les millors demostracions que el seu partit és completament incapaç d'organitzar res de res per defensar des del carrer les seves incomprensibles posicions a favor de la submissió als qui volen fer desaparèixer del mapa el nostre país.

I, parlant de manifestar-se, sí que ho faran els organitzadors d'aquella "multitudinària" concentració del passat Dia de la Hispanitat a la plaça Catalunya de Barcelona. Es tracta de grupuscles connectats amb l'extrema dreta, Ciudadanos i el Partido Popular. Se suposa, buscant una certa repercussió dels mitjans, han triat per fer-ho la Sagrada Família, on, per cert, si no ho tinc malentès, també passarà la Via Catalana (caldrà posar-hi una tercera cadena de mossos a l'entremig, que quedarà visualment molt bonica). Té molta gràcia que hagin triat l'obra d'un arquitecte genial que va voler conferir a la basílica un sentit religiós i simbòlic molt potent. Precisament, un home detingut per emprar la llengua pròpia del país. Un dels primers independentistes de pell que va expressar que sense la independència nacional era impossible una Catalunya justa i regenerada. El seu desarrelament del país, sense dubte, els porta a desconèixer elements tan bàsics del propi passat. Potser, si no fos així, haurien organitzat una cadena que travessés la Diagonal de Barcelona entre la Caserna del Bruc i l'emplaçament de l'antic monument als Caídos. Els hauria estat molt més propi.

Comentaris

  1. Avui, aquest article vessa d'alegria i ironia! Molt bé!!!
    Quan en Maragall era President, en Navarro participava de les celebracions del PSC o s'amagava sota del llit? Segur que en participava, per sortir almenys una micona en algun racó de la premsa. En Maragall va obrir la commemoració de l'Onze de Setembre a tot el poble per fer-la compartir amb tothom. Ara, a en Navarro, li resulta que aquells partícips d'aquelles Diades no eren "tots", no. Encara que fins i tot hi participaven els concertistes dels xiulets. Per a ser-hi tots, com abans, de tots els partits, hi ha d'haver tota la gran majoria social catalana, Sr. Navarro dels errors permanents, i aquesta gran majoria ja demana independència de fa temps. Esclar que sempre hi ha una part de minories que no s'hi sentirà acollida. Fins i tot en renuncia participar. Són ells els qui es marginen, no pas la gran majoria!
    És el joc de la democràcia, Sr. Navarro.

    ResponElimina
  2. Ja que parles de frikisme "l'intelectual del regim", Boadella, no se n'ha pogut estar de donar-te la rao.

    ResponElimina
  3. quan dius intelectual, a qui et refereixes?

    intelectual, intelectual, voldras dir aquell mediocre amb aspiracions de ser algú?

    millor no desvirtuar el significat de les paraules


    Eliseu

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.