Ves al contingut principal

Escalfant la #ViaCatalana (V): com fer de la incapacitat virtut

Diari de Setge del 24 d'agost de 1713 (dia 31).

11 de Setembre de 2012
Darrerament, a la desesperada, percebent cada dia amb més intensitat l'èxit de base popular del moviment sobiranista a Catalunya, figures destacades de l'actual PSc de la línia oficial i encara, del més espanyolista, estan arribant a cotes de degradació moral i intel·lectual en les seves expressions públiques molt considerables. Aquests dies n'hem tingut uns quants exemples immillorables. El més elaborat és, sense dubte, el de l'article d'Antoni Bolaño al diari espanyolista radical La Razón. Espectacular. Supura odi pels quatre cantons del paper. Un dels opinadors més sectaris (directament al servei no ja d'un partit, sinó del líder d'un sector d'un partit) publica a un dels diaris més sectaris del país veí, un article en el qual s'ataca amb tota la bilis possible un moviment polític transversal caracteritzat precisament per la seva pluralitat ideològica interna. És ben bé el món a l'inrevès. És el que té la minorització i la marginalització del propi missatge, cada vegada més desconnectat del carrer. L'apel·lació final a la violència, fins i tot, demostra fins a quin punt manquen els arguments.

L'article del senyor Bolaño comparteix l'objectiu de victimització amb els famosos tuits dels darrers dies publicats pels diputats socialistes al Parlament del Principat Montserrat Capdevila i Xavier Sabaté. El primer menystenia el paper dels 30.000 voluntaris mobilitzats per a la Via Catalana i el segon acusava el Govern de no atendre a la seguretat a les platges per la seva implicació en la Cadena de l'Onze de Setembre. Una cosa està clara a la vista d'aquestes desbarrades monumentals: el nostre nivell de mobilització els provoca autèntica urticària. Ells, a hores d'ara, moribunds de la política, són absolutament incapaços de motivar i il·lusionar absolutament ningú. I amb arguments de riure pretenen fer de la seva contrastada incapacitat virtut. Tots com un sol home, seguint la consigna del seu gran líder Pere Navarro, invoquen, davant la lògica resposta irada de les xarxes socials als seus plantejaments insultants, la vigència d'un suposat pensament únic. Trobo que té molta gràcia que els qui porten trenta-cinc anys avalant l'statu quo vigent es diguin víctimes del pensament únic. El seu gran problema és que en aquests moments (i els cou, però és aixì) comparteixen amb PP, Ciudadanos, PxC i altres grups d'extrema dreta un únic pensament: salvar Espanya.

Comentaris

  1. Amb aquesta d'estar despistats per la Via Catalana i deixar de banda la seguretat de les platges, a casa ens va agafar una mena d'atac de riure que ens va durar una estona. Semblaven el Gila ressuscitat.
    Respecte d'en Bolaño, aquest personatge aconsegueix que jo giri el dial de la ràdio. No solament em fa fàstic, és que a sobre, al voler parlar, crida. Crida de manera barroera, grollera. És vulgar fins la medul·la. Aquest element junt amb aquell Director (!) de La Razón, tots dos juntets -el cridaner i el tonto- feien una bona parella per deixar la RAC1. No sé qui selecciona els col·col·laboradors, però segur que deu intentar establir un equilibri d'opinions. El problema el deu tenir per aconseguir uns contrincants que siguin raonats, educats, emocionalment estables, etc.
    El problema que tenen els promotors d'aquest renaixement del post-franquisme, és que, en no tenir raor de ser, s'han de proveir d'ineptes. Es clar que en Bolaño ja és un dels altres casos apart...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…