Escenaris (I): solucions insostenibles que no ho seran

Diari de Setge del 18 d'agost de 1713 (dia 25).

Diari de Setge
Feia un any que no en parlàvem. Em trobo a la piscina un veterà periodista gironí domiciliat de fa uns anys a les Terres de l'Ebre. Naturalment, poc després de saludar-nos ens diem l'ara habitual i tu com ho veus. Em manifesta la seva preocupació per les possibles accions de l'extrema dreta que, combinades amb les que puguin desplegar els serveis secrets espanyols, porten a considerar com un risc real la possibilitat d'algun succés violent de dimensions greus o, fins i tot, d'un magnicidi. La intensitat suggeridora de la conversa i els fets d'aquests dies em porten a obrir una sèrie d'apunts paral·lela a l'Escalfant la #ViaCatalana que us aniré oferint. Portarà per nom Escenaris i us plantejarà algunes possibles actuacions de l'Estat espanyol en el seu propòsit d'ofegar el procés sobiranista encetat a Catalunya. Us avanço que sóc dels convençuts que el repte que plantegem a l'Estat espanyol, simplement, no té cap més sortida per a les dues parts en conflicte que l'acceptació de la voluntat majoritària de la ciutadania de Catalunya. Ras i curt.

Ara, però, mentre es desenvolupa pas a pas la batalla, hem de valorar els pros i els contres de cada pas que farem uns i altres. Només se'n sortirà aquell que no cometi errors. Qui mantingui la calma i faci les passes sempre en terreny segur. Qui pugui, en definitiva, sostenir en tot moment la seva posició i mirar tot seguit sempre endavant. Això vol dir que quan fem la nostra Declaració hem de tenir la possibilitat de controlar el carrer i de disposar d'una hisenda que permeti sostenir financerament l'administració del nou estat naixent mentre s'inicia el procés de negociació amb el Regne d'Espanya i la Unió Europea. Però vol dir, també, alhora, que l'Estat espanyol no podrà reeixir en el seu propòsit d'anorrear el procés si desencadena una acció repressiva en l'àmbit polític o militar que no pugui sostenir a mitjà termini. Crec que, efectivament, si opta per emprendre aquesta via haurà confirmat definitivament la seva derrota històrica, encara que sigui al preu d'uns quants anys més de patiment extrem aplicats al nostre país.

Comentaris

  1. Aquest anàlisi és el que molta gent s'està fent nit i dia. -"Què passarà....???
    Jo crec, m'agradarà molt equivocar-me, que hi haurà algun fet bèstia per part espanyola. Encara que sigui com un tejerazo. El més fàcil pot ser el de l'empresonament del President "por desacato de la ley fundamental de la unidad española". A partir d'aquí, poden intervenir "lliurament" la Generalitat. Però, i la resta del món, què dirà!? Analitzar-ho és molt difícil de fer-ho perquè a ningú no se li escapa que tothom es fa el distret. Fins i tot, els analistes es queden sense resposta. Tot són suposicions, tot. Per part de la UE, amb qui més hi hauríem de confiar, no en podem confiar gens. Només mirar la gran ineficàcia amb l'antic problema dels Balcans, ja n'hi ha prou. Amb EEUU? Aquesta gent sempre m'han espantat, i de valent. Faria riure pensar amb l'ONU.... Cal pensar, doncs, amb algun aliat "particular"? Ja vàrem veure com ens van abandonar Anglaterra i Àustria. Llavores què? Ens ho hem de fer sols. Home, és clar!, diràs. Tenim, però, un aliat molt potent i, alhora, pesat com una mosca d'estiu: La premsa internacional. I, aquí, com gairebé sempre, coincideixo amb tu: La realitat actual no permet desgavells com els d'abans que amb un cop de mal geni ens puguin tornar a arrasar. Ara, ens pot tornar a tocar patir, sí. Però, segur que a hores d'ara ja deu estar tot previst per poder-hi fer front. Amb l'únic que no crec que s'hi pugui fer gaires coses institucionals, pot ser el de la intervenció militar. Amb això només hi ha la resposta popular; la resposta de la premsa i forçar-los al ridícul més vergonyós que mai s'hagin pogut imaginar. Després del seu particular orgasme masclista, la pau definitiva i la negociació dels deutes.

    ResponElimina
  2. "Només se'n sortirà aquell que no cometi errors" Tens tota la raó del món. Així és com ho veig jo també. Per tant, desconfio profundament d'aquells que volen anar amb presses. El ritme del procés és perfecte. O és que no recordem com estàvem fa un any just?

    Quant a una possible intervenció militar, la resposta hauria de ser la desobediència civil, especialment de tipus econòmic. La potència que tenim com a consumidors pot fer molt pel procés, degudament encarrilada.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas