Ves al contingut principal

Escenaris (IV): violència de mitja-baixa intensitat

Diari de Setge del 21 d'agost de 1713 (dia 28).

Diari de Setge
No hi ha dubte que l'espanyolisme a Catalunya, mancat d'arguments mínimament sòlids per justificar els beneficis de la nostra dependència en qualsevol dels ordres, ha pitjat fa mesos l'accelerador de la tensió. Paraules com divisió i confrontació són a tota hora en boca dels fonamentalistes de la xària constitucional a casa nostra. Es tracta de provocar, en la mesura del possible, encara que sigui amb guants de seda, situacions de màxima tensió que desacreditin el moviment sobiranista. Per això, qualsevol sortida de to (que n'hi ha i són lamentables i profundament contraproduents) dels nostres serà exagerada fins a l'extenuació pels mitjans de la caverna espanyola. Amb el pas dels mesos, però, sembla possible contemplar la hipòtesi d'alguns episodis de violència organitzats pels Serveis d'Intel·ligència espanyols, potser aprofitant elements de l'extrema dreta del propi país o importats. Aquests atacs poden adreçar-se contra sobiranistes, però també es poden simular contra els propis dependentistes, per fer recaure la responsabilitat en l'arrauxament general provocat per l'independentisme.

En aquest sentit, cal mantenir la calma en tot moment i no respondre mai cap mena de provocació. Ni verbal ni propagandística. No podem descartar, però (sé que em direu exagerat), que aquestes actuacions violentes, promogudes des de les clavegueres de l'Estat espanyol o els espais ultres, arribin fins i tot al magnicidi. En aquest sentit, els principals líders del sobiranisme a Catalunya han de mantenir un nivell de protecció elevat per prevenir qualsevol acció contra la seva integritat física. No sembla que ho estiguin fent en aquests moments. Ara potser sembla llunyana la possibilitat, però arribats als moments clau del procés, no és pot descartar que siguin assenyalats com a objectiu d'un atac directe. És cert que aquesta mena d'aemptats generarien una forta adhesió als afectats per part de la majoria de la societat civil catalana, però no hem d'oblidar que el dependentisme necessita desesperadament, de la manera que sigui, traslladar la idea que el procés sobiranista és generador de conflicte, tensió identitària extrema i violència. Perquè una part fonamental del vot conservador i de més edat serà molt sensible a aquesta mena de percepcions.

Comentaris

  1. Coincideixo plenament amb l'anàlisi que en fas de la situació de tensió generada pel nostre despertar.
    L'Espanya no pot acceptar de cap de les maneres perdre el seu feu econòmic. Si tant bé els anés la economia generada a Madrid, no ens destorbarien gaire ni gens. Ens deixarien anar com uns tòtils i prou. Però, veuen que la seva riquesa, efectivament, els ve de robar-nos.
    Per tant, amb tots els nervis que se'ls genera davant d'aquesta perspectiva, estan desesperats per intentar bloquejar-ho. No troben la manera. El més bèstia de tot plegat, és que els seria molt i molt fàcil aturar-ho. Quan hi havia Franco, molts dèiem que si aquell dictador-assassí-genocida hagués volgut, n'hauria tingut prou amb posar-nos barretines al cap a cada un de nosaltres. Llavores, ens hauríem sentit feliços de poder-ne portar i molts mals d'ara ens els haurien apagat o adormit almenys..
    Ara, ja no hi ha solució. Ens hem despertat i no callem ni callarem.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…