Ves al contingut principal

Germà Bel, sentit comú a cabassos (#Reconeixement internacional)

Diari de Setge del 8 d'agost de 1713 (dia 15).

Pineta










A Catalunya, la república dels pessimistes té molts ciutadans. Només cal sentir més que escoltar les tertúlies. Si teniu una estona, us recomano que sentiu aquesta del Matí de Catalunya Ràdio del passat 26 de juliol. Especialment, a partir del minut 39. Conté la valoració que Cristian Segura, Pere Rusiñol, Joan B. Culla i Germà Bel van fer del primer informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional, relatiu a la famosa Consulta. La intervenció d'en Germà Bel des dels Estats Units, ferm contra els titafredes, va ser senzillament estelar. I això que només es va limitar a aplicar dosis de sentit comú, tan absents de la major part dels comentaris sobre el procés. Els qui tot ho troben difícil, com no, veien un document amb massa incògnites. I hi feien sortir els retrets habituals. Primer. Que si la via kosovar. Tots van manifestar l'angúnia que els fa parlar de Kosovo. Ui, sí. Bel es va limitar a recordar que creia que cap nacionalista català prenia el país balcànic com a referent social, econòmic i polític. Simplement, que el seu cas havia generat una doctrina al Tribunal Internacional de la Haia relativa a la validesa d'una Declaració Unilateral d'Independència que, per sempre, més, com tota doctrina, podrà ser invocada per altres.

Els catalans, doncs, no defensem la via kosovar, sinó la doctrina dels tribunals internacionals sobre les DUI, formulada arran del cas de Kosovo. Fem el favor de no caure de quatre grapes en l'ús de la terminologia que ens volen encolomar els nostres adversaris. Però, el més interessant de la intervenció de Germà Bel va ser la seva anàlisi de la reacció que la Unió Europea mostrarà davant la nostra independència quan sigui un fet. També aquí, els nostres adversaris invoquen constantment la legalitat (a Espanya, la Constitució, a Europa, els Tractats), com si el nostre no fos un problema polític. Bel va mostrar com, històricament, la UE ha adaptat sempre els seus mecanismes decisoris per incorporar tothom, canviant el que calgués per no deixar mai ningú pel camí, fins i tot a aquells que havien votat en contra de la Constitució europea. I sobretot va deixar molt clar que el fet que Espanya disposi jurídicament de la capacitat de vetar Catalunya no vol dir ni de bon tros que tingui la possibilitat política d'exercir-la: algú es creu que Alemanya o França estaran disposades a perdre els milers de milions d'euros que tenen invertits a Catalunya per fer-nos fora? Sentit comú a cabassos.

Comentaris

  1. El final, sobretot, és molt bo. La lògica de la realitat anul·la sempre la doctrina de la llei. Ho dic perquè, mentre la llei sempre és un invent acomodatici de qui guanya, la realitat és indefugible. Per tant, amb adaptació de lleis o sense, Catalunya acabarà fent el què li sembli millor. Fora, esclar, que tornin els tancs. Davant d'aquest fet, els feixistes que ho desencadenessin, només els duraria la seva glòria cosa de poques hores. Poden provocar molt merder, sí. Però serà un merder que se'ls tornarà en contra a la seva pròpia cara, fent tota la pudor que hauran generat.
    Tenim totes les de guanyar, ho vulguin o no fins i tot aquests titafredes d'en Germà Bel i cia., o els esguerra-cries com en Duran-Lleida. Sembla que no pot callar mai i ja hi torna, fent un ridícul cada vegada més lamentable.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…