País obert (#nacionalitatcatalana)

Diari de Setge del 4 d'agost de 1713 (dia 11).

Sabadell
De fa dies a les xarxes socials i amb un exemple impactant l'altre dia en una carta d'una lectora d'El Periódico, ens trobem amb espanyols que ens demanen incorporar-se al nostre viatge cap a la construcció d'un nou Estat del món. Ells també, imagineu-vos, estan fins els monyo d'haver de pertànyer a un projecte desastrós per als seus propis ciutadans. Els qui sou catalans de soca-rel, naturalment, teniu els motius de sang, de tradició, d'herència, per sentir-vos identificats amb el país. Però per als qui som fills de la immigració, un dels trets més importants de la identitat nacional catalana és el fet que es construeix cada dia a través de la lliure adhesió dels qui en formem part. I això és absolutament extraordinari. Qui no vol ser català no ho és. Això vol dir que la nova República Catalana, a diferència de la del Regne d'Espanya, ha de facilitar al màxim la pèrdua voluntària de la nacionalitat. Però, també, ha de tenir les portes ben obertes per acollir tots aquells qui vulguin afegir-se a la construcció d'una gran nació, com és el cas de la María Rubio de Titulcia, Madrid. Perquè volem construir un país inclusiu, construït des de la llibertat, sempre des de l'autodeterminació col·lectiva i individual. Una idea al respecte: obrim, doncs, ja, des d'ara mateix, un registre de persones no residents a Catalunya ni catalans d'origen que manifestin el seu desig de gaudir de la nacionalitat catalana tan aviat com aquesta existeixi. Serà un bon exemple del nostre perfil obert al món.

Comentaris

  1. Buf, ja soms ací de nou! Hem baixat dels 2.000 mts. d'alçada pirenaica fins els 0 mts. de Barcelona, vaja amb l'aigua a nivell de coll...

    Home, amic meu, no sóc d'importació recent, però tampoc no sóc d'aixecar banderes ni fer cap esverament foragitat, no. Fins i tot, potser -potser sí!-, si fossin independents, jo seria dels desmotivats de nacionalitat. Tal com diuen alguns, sóc més independentista que nacionalista. I, lligant-ho amb el què dius, -amb això del que el què cal fer és anar per feina- aquests dies hem vist coses que em segueixen enamorant la gent d'aquest país. Una super-magnífica parella de 25 i 30 anys aprox. que han tingut la gosadia de vendre's el pis on vivien i comprar una fonda en venda. Ha estat una operació molt arriscada perquè aquesta fonda ja portava 2 anys tancada; calia fer-hi molta inversió amb obres majúscules, i hi ha una altra fent la competència al mateix poble. Molt dur. S'hi van reunir tota una colla d'amics i com si fos una sortida de colònies, tots, però tots, s'hi han posat a modernitzar tot l'hostal. Tot. Cuina nova, amb el que val!, pintar-ho tot de nou, modernitzar tot el menjador i les habitacions, sistemes de seguretat, ... Tot! Ho han fet amb dos mesos!! A l'arribar a la segona quinzena de juliol han obert al públic. Els ha vingut tota l'antiga clientela en pla curiositat i examen, i n'han quedat meravellats del miracle que hi han fet. Però això no és res al costat del gran nivell de qualitat culinària (mai he sabut per què per parlar de bon menjar cal parlar de cul..inari (?)) que demostren. Tots venen de l'escola de restauració de la Generalitat. Si la meitat dels joves del nostre país respon igual que aquests nois, el nostre país pujarà a uns nivells inversemblants. La recuperació econòmica i social pot ser un fet ara mateix, si ens desempalleguem d'Espanya.
    Ah!, la fonda és Cal Domingo, de Lles de la Cerdanya. Tenen web pròpia: fondadomingo.org
    He carregat bateries, oi...?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas