Ves al contingut principal

País obert (#nacionalitatcatalana)

Diari de Setge del 4 d'agost de 1713 (dia 11).

Sabadell
De fa dies a les xarxes socials i amb un exemple impactant l'altre dia en una carta d'una lectora d'El Periódico, ens trobem amb espanyols que ens demanen incorporar-se al nostre viatge cap a la construcció d'un nou Estat del món. Ells també, imagineu-vos, estan fins els monyo d'haver de pertànyer a un projecte desastrós per als seus propis ciutadans. Els qui sou catalans de soca-rel, naturalment, teniu els motius de sang, de tradició, d'herència, per sentir-vos identificats amb el país. Però per als qui som fills de la immigració, un dels trets més importants de la identitat nacional catalana és el fet que es construeix cada dia a través de la lliure adhesió dels qui en formem part. I això és absolutament extraordinari. Qui no vol ser català no ho és. Això vol dir que la nova República Catalana, a diferència de la del Regne d'Espanya, ha de facilitar al màxim la pèrdua voluntària de la nacionalitat. Però, també, ha de tenir les portes ben obertes per acollir tots aquells qui vulguin afegir-se a la construcció d'una gran nació, com és el cas de la María Rubio de Titulcia, Madrid. Perquè volem construir un país inclusiu, construït des de la llibertat, sempre des de l'autodeterminació col·lectiva i individual. Una idea al respecte: obrim, doncs, ja, des d'ara mateix, un registre de persones no residents a Catalunya ni catalans d'origen que manifestin el seu desig de gaudir de la nacionalitat catalana tan aviat com aquesta existeixi. Serà un bon exemple del nostre perfil obert al món.

Comentaris

  1. Buf, ja soms ací de nou! Hem baixat dels 2.000 mts. d'alçada pirenaica fins els 0 mts. de Barcelona, vaja amb l'aigua a nivell de coll...

    Home, amic meu, no sóc d'importació recent, però tampoc no sóc d'aixecar banderes ni fer cap esverament foragitat, no. Fins i tot, potser -potser sí!-, si fossin independents, jo seria dels desmotivats de nacionalitat. Tal com diuen alguns, sóc més independentista que nacionalista. I, lligant-ho amb el què dius, -amb això del que el què cal fer és anar per feina- aquests dies hem vist coses que em segueixen enamorant la gent d'aquest país. Una super-magnífica parella de 25 i 30 anys aprox. que han tingut la gosadia de vendre's el pis on vivien i comprar una fonda en venda. Ha estat una operació molt arriscada perquè aquesta fonda ja portava 2 anys tancada; calia fer-hi molta inversió amb obres majúscules, i hi ha una altra fent la competència al mateix poble. Molt dur. S'hi van reunir tota una colla d'amics i com si fos una sortida de colònies, tots, però tots, s'hi han posat a modernitzar tot l'hostal. Tot. Cuina nova, amb el que val!, pintar-ho tot de nou, modernitzar tot el menjador i les habitacions, sistemes de seguretat, ... Tot! Ho han fet amb dos mesos!! A l'arribar a la segona quinzena de juliol han obert al públic. Els ha vingut tota l'antiga clientela en pla curiositat i examen, i n'han quedat meravellats del miracle que hi han fet. Però això no és res al costat del gran nivell de qualitat culinària (mai he sabut per què per parlar de bon menjar cal parlar de cul..inari (?)) que demostren. Tots venen de l'escola de restauració de la Generalitat. Si la meitat dels joves del nostre país respon igual que aquests nois, el nostre país pujarà a uns nivells inversemblants. La recuperació econòmica i social pot ser un fet ara mateix, si ens desempalleguem d'Espanya.
    Ah!, la fonda és Cal Domingo, de Lles de la Cerdanya. Tenen web pròpia: fondadomingo.org
    He carregat bateries, oi...?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…