Ves al contingut principal

Reconeixement via ridícul internacional (#MarcaEspaña)

Diari de Setge del 13 d'agost de 1713 (dia 20).

11 de Setembre de 2011











El ministro García-Margallo és la imatge personalitzada d'un estiu realment esperpèntic per a la imatge internacional de la metròpoli. El Regne d'Espanya és la riota del món, que el contempla entre l'astorament i l la indignació. No cal dir que la seva contribució a la nostra causa és impagable. Primer va ser l'amic número 2 de la Marca España que va dir que tots els catalans som una merda. Alguns dels principals mitjans internacionals van anar plens de la inexplicable història d'un encarregat de millorar la imatge d'un país a base d'insultar una part important dels seus ciutadans. Aquests darrers dies hem viscut altres dos episodis espectaculars pel seu patetisme. Primer, el de l'espia al servei del CNI, condemnat en ferm per pedofília, indultat pel rei del Marroc a petició del Borbó que considera com a un germà. La imatge d'un individu d'aquesta perversió moral al servei de l'Estat i salvat per una acció directa de la primera autoritat de l'Estat és una de les més dantesques que un país pot donar a la comunitat internacional.

A la vista d'aquest cas, queda clar que Espanya no pot tolerar espies afins a l'independentisme català, però sí treballa amb espies capaços d'abusar sexualment de criatures. Degeneració màxima. Com pots comparar una cosa amb l'altra! Però, per si no s'havia fet prou el ridícul, Espanya llança també aquests dies, amb tots els mitjans de la Caverna apuntant-hi a l'hora, l'enèssima carregada contra el govern de Gibraltar. Ja sabeu, aquell territori on el 2002, en una Consulta legal i acordada amb Londres, més del 99% dels llanitos van dir que no volien ser espanyols. 99%. Però, és igual, la seva opinió (com la nostra) importa directament un rave. Com sempre, la seva forma de seduir-los perquè vulguin ser espanyols és fer-los la vida impossible. Les cancelleries europees, a hores d'ara deuen flipar amb un comportament tan quinqui. El descrèdit dels espanyols al món és tan brutal que, sense dubte, serà molt més fàcil que el món entengui en menys d'un segon perquè no volem mantenir-nos lligats a una metròpoli tan decrèpita i immoral.

Comentaris

  1. L'Espanya del ridícul etern, permanent i d'atac hilarant per no dir de vergonya aliena.
    Jo diria que estan entrant dins d'una estratègia de distracció. No se n'adonen que no saben fer ni això. Esclar, que per ridículs, també hi ha el dels EEUU amb tot el seu bagatge dels espies! Podríem dir que tota la classe política està tocant fons, arreu del món.
    Però, Catalunya és un estrany país on tot va del revés! Quan tothom pujava, aquí feies el ridícul si deies que volies ser independent d'Espanya. Ara, que tothom s'enfonsa dins de la seva pròpia merda, ara tenim els millor conciutadans i polítics que ens podem imaginar.
    El nostre món és del revés.

    ResponElimina
  2. La reactivació del dossier gibraltarenc es diu que és una cortina de fum per tapar les vergonyes del PP. Ho veig massa simple, la veritat.
    Coincideixo amb algun lector de Vilaweb que la raó de tot plegat és, no caldria sinó, el nostre procés. Espanya sap que contra GB no hi pot fer res, ni en el pla militar ni en el polític ni en cap altre. El fet d'agitar les aigües gibraltarenques pretén posar en toc d'alerta l'Armada britànica i que es visualitzi com els britànics defensen els territoris de la seva sobirania manu militari. Aquest és el discurs que busca Espanya per a justificar una intervenció contra Catalunya: si ho fan els britànics, nosaltres també.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…