Ves al contingut principal

Tots som europeus (i què més) (#mitjans)

Diari de Setge del 5 d'agost de 1713 (dia 12).

Fa uns dies, a la tornada de Madrid













L'impacte als mitjans de l'accident de Sant Jaume de Galícia (deixeu que ho digui amb aquesta forma toponímica preciosa, com ho feien els catalans del Renaixement i del Barroc) ha estat molt fort. Aquesta desgràcia, d'un impacte enorme, ha estat una altra lliçó del que ha suposat durant vint anys abocar ingents recursos de l'erari públic espanyol a l'Alta Velocitat, deixant de banda les inversions de millora en seguretat en altres àmbits del ferrocarril. Els més populars, per cert, emprats cada dia per milions d'usuaris. Una denúncia sobre el malbaratamet espanyol, per cert, que al dibuixant del Punt Avui li ha costat, sembla ser, una campanya brutal, d'aquelles que els agraden tant, per part dels mitjans de la Caverna. Poques hores després, però, tenia lloc un accident terrible a la regió italiana de la Campània, quan un autocar es precipitava 30 metres des d'un viaducte, amb el resultat de 39 morts i desenes de ferits.

Perdoneu però m'ha sobtat d'una manera brutal, amb totes les matisacions que vulgueu, el contrast entre l'espai mediàtic dedicat a un i altre fet. Ja sé sé que un és molt més espectacular que l'altre i amb el doble de víctimes. Però és que la diferència de tractament als mitjans catalans pot haver estat, aproximadament, si no em quedo curt, de 500 a 1. El nostre món és el món. I, en petit, és Europa. Com és possible que una tragèdia de les dimensions de la de la Campània hagi estat ventilada amb un breu d'un Telenotícies que no devia superar els dotze segons de durada? Hi ha hagut qui, des del dependentisme, ha utilitzat fins i tot la tragèdia de Sant Jaume de Galícia per assenyalar l'existència de llaços d'espanyolitat que ens uneixen. M'estalvio el comentari. Però sí, és evident que necessitarem temps per resituar-nos i trencar les dependències psicològiques que ens aferren i ens aferraran per molt temps a Espanya.

Comentaris

  1. Precisament, tractant aquest tema d'avui, tinc un nebot de trenta anys que és enginyer superior de "ponts, camins i no sé què més". Només sortir de la universitat, ja va ser fitxat per una empresa de projectes de gran envergadura, dixit TGV i altres coses de les que cal molta serenitat a l'hora de dissenyar. Va observar a la primera de canvi que sempre li rebaixaven els nivells de seguretat establerts internacionalment. Va deixar la feina immediatament. No volia una responsabilitat de consciència a les seves espatlles que no el deixés dormir. Altres, sí. I així ha anat el desastre de Sant Jaume de Galícia.
    Vaig conèixer per casualitat un maquinista de llarg recorregut que va preferir que li donessin una mena de liquidació i anar de fer d'encarregat d'un hostalet petitó perdut pel Pirineu, fa anys. Guanyava 6.000€ cada mes per una responsabilitat que veia que no li corresponia la Direcció. Després d'un tractament mèdic, va deixar de somniar nit rere nit malsons de catàstrofes i gent que el perseguia, etc. Hi ha feines que són de molt alta responsabilitat: Camioner, pilot d'aviació, maquinista, etc. En canvi els especuladors dels diners de taula se'n foten provocant uns projectes infectes, s'embutxaquen tot el què poden arrambar i culpen els qui no en són gens culpables de res.
    Pobre maquinista del tren de Sant Jaume de Galícia!
    Ànims!!!

    ResponElimina
  2. 1-L'accident podria deure's a una temeritat manual en un tipus de líbia i de tren on això no hauria de succeir -i hi ha els mecanismes. Tot plegat em sona a "chapuza" espanyola amb resultat tràgic.
    2-La majoria dels mitjans que operen al Principat destaquen qualsevol fotesa que passa a 800, 1000 km de distància (dins de l'estat) però ignoren el que succeeix a la Catalunya Nord o, per què no, a Occitània. Per que cal remarcar més un fet menor a Còrdova, Vigo o Bilbao i obviar el que passa a Perpinyà, Tolosa o Marsella? Serà una mania personal, però és que em sento més a casa meva a Carcassona o Besièrs que no pas a una remota capitaleta espnyola.
    He de confessar que quan vull seguir la política internacional -i també la referida a Espanya- me'n vaig a mitjans editats nord enllà. En internacional tenen el visor més obert i en el cas espanyol l'obligada concreció i la voluntat didàctica ajuden a construir una interpretació de la notícia molts menys influïda per la casuística espanyola.

    ResponElimina
  3. Un exemple de la tria de les notícies en funció de l'origen, d'avui mateix.

    A Perpinyà han desaparegut dues dones, mare i filla el 15 de juliol. El pare/marit, un militar francès, l'han trobat mort avui amb signes de suïcidi. Quin mitjà del Sud en parlarà? Aquesta mateixa notícia, ben luctuosa, de quina cobertura gaudiria per part dels mitjans del Principat si s'hagués produït a Càceres o Santa Cruz de Tenerife?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…