Ves al contingut principal

Una desmemòria que fa reviure els monstres (#feixisme)

Diari de Setge del 27 d'agost de 1713 (dia 34).

Diari de Setge













Fins i tot la cancellera alemanya Angela Merkel ha hagut de cridar l'atenció sobre el ressorgir de les manifestacions públiques de suport al feixisme que tenen lloc amb freqüència creixent a Espanya. No és tracta només de fets tan increïbles com la immensa pancarta de suport a Adolf Hitler de la plaça de braus de Pinto, a prop de Madrid. Em crida especialment l'atenció el degoteig de militants joves i càrrecs electes del Partit Popular que apareixen retratats en les xarxes socials adoptant la simbologia feixista (la salutació o la bandera) del franquisme. No estem parlant de persones que ocupen una posició residual en l'escenari social i polític, com és el cas de la tradicional ultradreta marginal al país veí i a Catalunya. No, no. Parlem del gran partit de la dreta, que ocupa amb majoria absoluta el poder a Espanya i al País Valencià, on han esclatat justament la majoria dels casos denunciats aquests dies tan necessàriament per Vilaweb.

Espanya és víctima de la desmemòria irresponsable que han conreat durant més de tres dècades els hereus polítics, socials i econòmics del franquisme. Si, com a resultat d'un canvi democràtic rupturista amb el passat, s'hagués implantat una cultura profunda de radicalitat democràtica i de rebuig total al feixisme en totes les seves formes, ara no ens trobarien amb manifestacions tan aberrants de joves amb teòrica formació política que manifesten públicament la seva adhesió a plantejaments del passat obertament antidemocràtics. La mirada complaent sobre el franquisme és cada dia més estesa als mitjans espanyols. L'amnèsia imposada pels vencedors encara el 1975 porta Espanya a haver d'afrontar les pitjor manifestacions feixistes, just només per darrera d'una Grècia encara més trinxada, de l'Europa actual. La memòria històrica és l'únic antídot democràtic contra la repetició dels errors dramàtics del passat. A Espanya, ja ho hem vist, és impossible. Preparem-nos, doncs, per bastir les polítiques adequades a la nova República Catalana.

Comentaris

  1. A mi no m'estranya gens ni mica tot això que comentes.
    Caldria veure què ensenyen a les escoles d'allà, d'aquell país tan llunyà en sentiments i tan proper materialment. Un amic meu, en MP, en els inicis dels nostres petits cafès anteriors a les 8h del matí, un dia em comentava que el nostre independentisme es proveeix de la cultura, de les escoles, de la conscienciació de la nostra història. Això que a aquell tòtil de Montoro diu que els ensinistrem. El molt brètol, ho aplica deformant-ho i tergiversant-ho del revés. Allà ell. Però, en tota l'Espanya és cert que no volen estudiar, ni llegir cap llibre. Prefereixen la ignorància davant d'haver de reconèixer les veritats. Així, d'aquesta manera, el PP ho té molt fàcil perquè tenen a les seves mans gent dúctil, fàcil de manejar. Com que dins la FAES ja deuen tenir prou gent fent adoctrinament del feixisme, dons apa, a fer de pregoners fent-se imitar pels ignorants del veí país.
    Jo entenc que la Merkel -sempre m'ha sonat a marca de sabons!- deu estar preocupada per l'odi, aquí dissimulat però latent, contra els immigrants.
    Quanta raó té i tenia en Pujol quan va dir ja fa molts anys -d'abans de l'asnar-, que el problema de la immigració caldria solucionar-lo a les seves pròpies terres que no pas a casa nostra! Llavores, se'l va titllar de feixista encobert, pobre. Ningú no el va voler escoltar. Més aviat tota aquesta gent espanyola, i molts de Catalunya també, ho van aplicar per intentar explotar més descaradament els més desvalguts, que d'això es tractava!
    Trobo que la política del totxo ha resultat ser tot un símbol de com se'n pot arribar ser d'inútil i destructiu alhora. Les termites del PP van menjar-se les bigues...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.