Ves al contingut principal

El gran dia: empènyer els uns, desesperar els altres (#ViaCatalana)

Diari de Setge del 11 de setembre de 1713 (dia 49).


Ha arribat el gran dia. La jornada que tants i tants hem estat esperant des de fa mesos. Especialment, des d'aquella matinada de principis d'estiu en què es van apagar els llums de l'escenari del Concert per la Llibertat. El primer que cal fer avui, naturalment, és felicitar als qui van tenir la idea i sobretot als milers i milers de compatriotes que s'han deixat la pell, molt especialment, en temps de vacances, en l'organització d'aquest projecte. La Via Catalana ha estat un prodigi fins ara i els resultats seran espectaculars. Cal recordar també a aquells qui compartien les nostres esperances i ens han deixat darrerament sense poder arribar a veure com les tenim a tocar. A casa, compartirem l'alegria de la Via amb els amics d'Aldover, al tram 64 de Camarles (Baix Ebre). M'encanta el protagonisme que, per una vegada, tot el país ha atorgat a les Terres de l'Ebre. S'ho mereixen. Crec que una part del país descobrirà per primera vegada aquell territori i que els ebrencs se sentiran també més com part imprescindible del nostre projecte col·lectiu. Doble triomf. Demà us en faré una crònica, que publicaran també els amics del directe!cat.

Tot diu que el nivell de mobilització que aconseguirem tots plegats superarà el de l'any passat. La histèria anticatalana total de la premsa espanyola delata les seves expectatives. Saben que l'èxit de la Via Catalana està assegurat i que tots plegats podem fer que sigui estratosfèric. No deixeu passar l'oportunitat de convèncer avui, fins al darrer minut, més familiars, amics, veïns i companys. L'hem de fer tan grossa com puguem. Us serà fàcil: tenim la il·lusió de la nostra part i el precipici i la manca total d'expectatives al davant. Amb aquest enllaç m'afegeixo també amb molt de gust a l'excel·lent iniciativa de la Cadena de blocs organitzada a la catosfera amb motiu de la Via Catalana. És una de tantes idees, sorgides des de baix en suport al nostre procés d'independència, que demostren la nostra pluralitat i la nostra força. Avui, nosaltres mateixos i el món tindran una mica més clar que la voluntat àmpliament majoritària dels catalans és obtenir de manera pacífica i democràtica la plena sobirania. Així, empenyem els nostres polítics perquè no defalleixin i desesperem una mica més els nostres adversaris. Un nou pas fonamental.

Comentaris

  1. Es un quart de dotze, a Barcelona plou, a Mataró espurneja... agafeu paraigües, però no us quedeu a casa!!.

    ResponElimina
  2. Jo m'hi haig de quedar per força! El meu peu dret no vol ni tocar terra. En fi, us desitjo molta alegria i fortuna!!! D'aquí a un mes just m'operen. Ho espero en candeletes!!!
    Esclar que la ràbia ja no la poden ni volen contenir els espanyols: Fins i tot se'ls cau el Congreso de los Disputados.....Jo, jo...!!!!

    ResponElimina
  3. Jo ho he seguit des de Suïssa per la TV i posava la pell de gallina!!!! Brillant organització i un èxit total!!!! :)
    Dolors

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…