Ves al contingut principal

El nostre gran canvi mental (#guanyarem)

Diari de Setge del 21 de setembre de 1713 (dia 59).

Sant Jaume d'Enveja
Ha esdevingut un lloc comú en les tertúlies esportives posar de relleu el canvi de mentalitat viscut aquests darrers anys pel barcelonisme. Del tradicional i tan nostrat pessimisme existencial, l'aficionat mitjà (especialment, els menors de trenta anys) ha passat a un optimisme antropològic, a una confiança plena en les capacitats pròpies; al convenciment, per tant, de la possibilitat de dominar i assolir la victòria sobre el rival. Fins i tot, com a resultat d'una certa superioritat moral en el joc. En paral·lel, penso que les Diades del 2012 i del 2013, amb les mobilitzacions més importants de tota la història del catalanisme, han operat una transformació semblant en la majoria de la gent. Caldrà esperar nous sondejos d'opinió al llarg d'aquesta tardor, però em fa l'efecte que la determinació i la confiança en l'assoliment de l'objectiu final, si sabem persistir, ha crescut d'una manera exponencial. Hem trencat un malefici històric que, probablement, arrenca de la nostra espoliació política arran de la Guerra de Successió.

Celebrem, doncs, el capgirament de la tradicional moral de derrota del català. D'aquell no t'hi fiquis que prendrem mal. Del sempre present sortirem escaldats. Tanco aquest apunt, per il·lustrar-ho, amb les paraules que Sebastià Casanovas, un pagès de l'Empordà, deixà escrites en herència als seus fills en un llibre de memòries redactat poc temps després de l'acabament de la Guerra de Successió: "En cas en ningun temps hi hagués algunes guerres, que en ninguna de les maneres no s’afeccionin amb un rei ni amb un altre, sinó que facin com les mates que són per los rius, que quan ve molta aigua s’aclaten i la deixen passar, i després se tornen a alçar quan l’aigua és passada; i així obeir-los tots qualsevol que vingui, però no afeccionar-se amb cap”. Digueu-me eixelebrat, però tinc la percepció que ara, tres-cents anys després, sabem finalment que som molts i que la nostra força no té aturador. Que ens podem comprometre amb il·lusió en la causa de la nostra llibertat perquè guanyar, després de tantes i tantes generacions derrotades, finalment és possible.

Comentaris

  1. Aquest entusiasme està generalitzant-se arreu. És el que no poden capir els de Madrid. Jo i tota la meva família, també estem en la mateixa línia.
    És més, i per gran sorpresa meva!, l'assistenta de casa nostra ja no s'espanta ni rebutja la nostra independència, tan propera. Ho accepta com un gra que havia de rebentar. A L'Hospi ja accepten fer la famosa votació!! Els discrepants del PSC que no combreguen amb les rodes de molí d'en Navarro ja s'estan reunint amb ERC.

    Quan va morir el Franco, les bodegues van esgotar el xampany; Ara, les rebentarem per bé!!!!

    ResponElimina
  2. No és per tirar aigua al vi -res més lluny de les meves intencions- però és que cal comptar també amb la indigència absoluta de l'espanyolisme. El seu discurs habitual basat en l'equiparació de nacionalisme=violència=ETA aquí és inoperant, se saben desbordats per tot arreu i per acabar d'arrodonir la cosa, no ens espanten les seves bravuconades ancestrals. Veuen com Catalunya se'ls està escapant de les mans i que no poden fer gran cosa. A què ve, sinó, treure el Cristo Gros que és Europa? Saben que amb arguments "espanyols" és que ni ens els escoltem, ni els temem, ni res.
    Amb independència de la celeritat del procés, saben que la batalla sociològica està totalment perduda; al Principat, només opten per l'espanyolisme les capes socials illetrades i algun reducte altburgès -que canviarà de camisa aviat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…