El nostre gran canvi mental (#guanyarem)

Diari de Setge del 21 de setembre de 1713 (dia 59).

Sant Jaume d'Enveja
Ha esdevingut un lloc comú en les tertúlies esportives posar de relleu el canvi de mentalitat viscut aquests darrers anys pel barcelonisme. Del tradicional i tan nostrat pessimisme existencial, l'aficionat mitjà (especialment, els menors de trenta anys) ha passat a un optimisme antropològic, a una confiança plena en les capacitats pròpies; al convenciment, per tant, de la possibilitat de dominar i assolir la victòria sobre el rival. Fins i tot, com a resultat d'una certa superioritat moral en el joc. En paral·lel, penso que les Diades del 2012 i del 2013, amb les mobilitzacions més importants de tota la història del catalanisme, han operat una transformació semblant en la majoria de la gent. Caldrà esperar nous sondejos d'opinió al llarg d'aquesta tardor, però em fa l'efecte que la determinació i la confiança en l'assoliment de l'objectiu final, si sabem persistir, ha crescut d'una manera exponencial. Hem trencat un malefici històric que, probablement, arrenca de la nostra espoliació política arran de la Guerra de Successió.

Celebrem, doncs, el capgirament de la tradicional moral de derrota del català. D'aquell no t'hi fiquis que prendrem mal. Del sempre present sortirem escaldats. Tanco aquest apunt, per il·lustrar-ho, amb les paraules que Sebastià Casanovas, un pagès de l'Empordà, deixà escrites en herència als seus fills en un llibre de memòries redactat poc temps després de l'acabament de la Guerra de Successió: "En cas en ningun temps hi hagués algunes guerres, que en ninguna de les maneres no s’afeccionin amb un rei ni amb un altre, sinó que facin com les mates que són per los rius, que quan ve molta aigua s’aclaten i la deixen passar, i després se tornen a alçar quan l’aigua és passada; i així obeir-los tots qualsevol que vingui, però no afeccionar-se amb cap”. Digueu-me eixelebrat, però tinc la percepció que ara, tres-cents anys després, sabem finalment que som molts i que la nostra força no té aturador. Que ens podem comprometre amb il·lusió en la causa de la nostra llibertat perquè guanyar, després de tantes i tantes generacions derrotades, finalment és possible.

Comentaris

  1. Aquest entusiasme està generalitzant-se arreu. És el que no poden capir els de Madrid. Jo i tota la meva família, també estem en la mateixa línia.
    És més, i per gran sorpresa meva!, l'assistenta de casa nostra ja no s'espanta ni rebutja la nostra independència, tan propera. Ho accepta com un gra que havia de rebentar. A L'Hospi ja accepten fer la famosa votació!! Els discrepants del PSC que no combreguen amb les rodes de molí d'en Navarro ja s'estan reunint amb ERC.

    Quan va morir el Franco, les bodegues van esgotar el xampany; Ara, les rebentarem per bé!!!!

    ResponElimina
  2. No és per tirar aigua al vi -res més lluny de les meves intencions- però és que cal comptar també amb la indigència absoluta de l'espanyolisme. El seu discurs habitual basat en l'equiparació de nacionalisme=violència=ETA aquí és inoperant, se saben desbordats per tot arreu i per acabar d'arrodonir la cosa, no ens espanten les seves bravuconades ancestrals. Veuen com Catalunya se'ls està escapant de les mans i que no poden fer gran cosa. A què ve, sinó, treure el Cristo Gros que és Europa? Saben que amb arguments "espanyols" és que ni ens els escoltem, ni els temem, ni res.
    Amb independència de la celeritat del procés, saben que la batalla sociològica està totalment perduda; al Principat, només opten per l'espanyolisme les capes socials illetrades i algun reducte altburgès -que canviarà de camisa aviat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)