Entre la serenor i la pressa, des del tram 64 (#ViaCatalana)

Diari de Setge del 12 de setembre de 1713 (dia 50).

Al tram 64 teníem pressa

















El dia abans, al vespre, a les terrasses de l'últim dia de Festa Major, uns quants avaluem en més d'un deu per cent del poble la presència del dia següent a la Via Catalana. Les converses exploratòries determinen que sí, que la mobilització serà les més gran que es recorda a les Terres de l'Ebre i que hi anirà molta més gent de la inscrita al web oficial. Un grup ens hem inscrit al tram 64, a uns quants kilòmetres de distància. És dels darrers que s'ha omplert oficialment, segons les dades de l'ANC. Durant el matí, la C-12, l'Eix de l'Ebre, no para de conduir gent cap al mar, procedent majoritàriament de les terres de Lleida. Dinem ben aviat i abans de les tres ja fem cua per entrar a l'Aldea, on ens introduïm a la N-340. L'ambient a la vila, encara travessada vergonyosament per la Nacional, és espectacular, mai vist. Emprenem el camí de Camarles, el nostre destí final. Més d'una hora abans del moment estipulat ja som, clarament, més dels necessaris per fer la cadena. El nostre grup és heterogeni, però predominen dues generacions: parelles que voregen els cinquanta i una bona colla d'adolescents. Però també hi ha gent més gran i nens. L'emoció del moment definitiu és molt intensa.

Des de molt abans, abans de quedar-me afònic, intento animar el grup amb crits d'independència als quarts. No tinc gaire èxit. Sí, a l'hora de demanar-los una fotografia que ens immortalitzi junts en aquesta Diada memorable. Queda clar que volem el referèndum clar i català i sobretot quan abans. Domina sobretot una serenor alegre. Potser pel seu caràcter bàltic, les velles imatges d'aquella cadena del 1989, ens mostraven persones temoroses, serioses. El contrast amb la nostra Via Catalana és gran. Potser perquè l'any passat ja varem prendre consciència que érem molts, la majoria, i aquest any ja no ens sorprèn. Les ràdios marquen puntualment l'inici de la cadena i ens agafem de les mans. Podríem fer perfectament dues cadenes. O agafar-nos a l'alçada de les espatlles per ballar la nostra alegria com el Bolshoi. Cridem i cantem els Segadors. Correm d'una banda a l'altra de la calçada per fer l'onada, com si volguéssim manifestar gràficament que tenim pressa, que volem avançar ràpid i units de la mà. A les sis en punt la festa és dissol i els grupets enfilen la carretera. Ens assabentem aleshores de la nova urpada del feixisme a Madrid. L'alegria no se'ns esborra de la cara, mentre esperem que el món entomi el nostre missatge. 2014. 2014. 2014.

P.S. Aquest apunt és també una col·laboració que podeu veure publicada al directe!cat.

Comentaris

  1. Javier Gurruchaga amb la cinta quatribarrada al cap.

    ResponElimina
  2. Tambe m'ha sorpres el contrast amb aquelles fotos en blanc i negre de la via baltica, gent seriosa potser atemorida pero erts i ferms com estaques, la nostra ha estat molt mes...mediterrania plena de color i de gent rient, corrent, ballant i fent la onada. Que vas a buscar! M'han fet riure aquells que han apariat un ramat de vaques amb estelades a l'esquena, impagable.

    ResponElimina
  3. Aquesta vegada he hagut d'experimentar la sensació de buit en haver-me de quedar a casa, almenys contemplant-ho per la TV3. El meu temor era evident a casa. Semblava impossible que una hora abans es pogués arribar a omplir tot aquell espai. Impossible. Però, tot d'una vaig anar veient que apareixia gent i més gent de per tot arreu omplint i omplint tots aquells espais que semblaven buits. COLOSSAL! Tot ple de cop i volta. Tot!
    Més d'un milió i mig. Aviat està dit, per més que la noia S. de Santamaria digui que això no és res... I el que sí demostra que és molt és amb ràbia en què van entrar els feixistes a la Deleg. de la GenCat de Madrid.
    Escoltant tant TV3 com la RAC1, vaig acabar fastiguejat d'haver d'aguantar les estones quan parlava aquest que es diu Miquel Porta Perales. Quina cosa més inútil!!!!

    ResponElimina
  4. Des de BCN fins al tram 67 vàrem trigar.. 4 hores i 45 minuts, per la N340. L'itinerari era impagable, ja que la carretera coincidia amb la via en tot el tram penedesenc i a partir de l'Hospitalet de l'Infant. Els darrers vint quilòmetres potser no vaig poder passar dels 30 km/h, de tanta gent preparada per a la via. Increïble!
    ...
    La diferència en els rostres dels bàltics el 89 i nosaltres ara pot tenir a veure amb que ells encara vivien sota el jou soviètic, un règim molt més dur que Espanya, i potser també al propi caràcter d'aquests pobles septentrionals.

    ResponElimina
  5. Des-de el tram 457 fins a la independència espero que no falti gaire.
    Vaig gaudir d'anar-hi com a organitzador i fotògraf, cada vegada que feia una foto em demanaven la independència, em donaven les gràcies... i jo els hi tornava. Feia goig veure una colla de gent, somrients, amb els ulls lluminosos i quietons esperant sentir el "clic" de la càmera... en vaig fer 131 i a mes portava una altra càmera enganxada a la principal que estava filmant tot el rato, allà s'hi pot veure la il·lusió i la esperança.
    Estic penjant el vídeo al YouTube amb la adreça http://youtu.be/FkYYEj6abGs i les fotos les aniré posant a un grup del Facebook que porta el nom de "Tram 457".
    Una passada tota la tarda.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas