Ves al contingut principal

Escalfant la #ViaCatalana (VII): la Diada més col·lectiva

Diari de Setge del 3 de setembre de 1713 (dia 41).

11 de Setembre de 2012









Falten vuit dies. Gallina de pell. Anaconda. En fa uns quants més que vaig escriure aquest punt. És d'aquells que no saps si resistirà bé el pas del temps, però aquí el teniu. Aquestes vacances he tornat a les Terres de l'Ebre. He xerrat amb amics i coneguts que veig, molts d'ells, gairebé d'any en any. La impressió és que en dotze mesos l'ambient sobiranista ha crescut exponencialment. I que hi ha molta més seguretat i decisió en la gent en la necessitat del camí emprès per la majoria del país. Diria que, en diversos moments, m'ha sorprès comprovar la claredat amb la qual analitzen la urgència i la irreversibilitat de l'objectiu. He viscut novament aquí (cada vegada amb més freqüència) quelcom que em fa molta gràcia sentir: acostumat a ser el radical de la classe, ara em veig molt sovint avançat per l'esquerra a gran velocitat. Gent d'ordre de sempre. Sempre reposada. Moderada en tot moment, que dirien a Can Godó, que em manifesta que està fins els pebrots de les amenaces, els boicots i els insults que ens ofereixen a tota hora els amics espanyols amb els que se suposava que ens havíem d'entendre i compartir pis.

I pel que fa a la cadena, diria que, en les setmanes que hi he passat, la temperatura ha anat clarament a l'alça. Els de casa baixarem a les Terres de l'Ebre, tram 64, entre l'Aldea i Camarles. Serà una sensació diferent. Una Diada molt especial. Acostumats a participar a les grans concentracions a Barcelona dels darrers anys (2006, 2007, 2010 i 2012, si no m'erro), ara volem abraçar de nord a sud tot el Principat. Potser, individualment, no viurem tan intensament la jornada com els qui decideixin quedar-se a la capital, però estic convençut que la cadena a aquestes terres serà una festa històrica. Aquí, mai una concentració patriòtica haurà aplegat tanta i tanta gent. Només per això val la pena apropar-s'hi i gaudir amb els nostres amics d'una jornada inoblidable. Un a un, en renglera, mà en mà, farem una contribució col·lectiva inestimable al futur dels nostres fills. Mirarem a dreta i esquerra i veurem només alguns centenars de compatriotes, però estarem en realitat fent possible la manifestació més potent de la història del país. Estic convençut que les imatges que llançarem al món seran d'una potència senzillament extraordinària. I val la pena ser-hi en la primera línia.

Comentaris

  1. Malauradament, no hi seré ni a la cadena, ni a la mani de cada any. Aquest peu meu ja no em permet caminar. A primers d'octubre me l'operaran, i al cap de mig any, ja podré tornar a saltar i ballar. Almenys, això és el què m'ha promès el cirurgià. Això, dins del món de la SegSocial. En canvi, en un tema molt més greu i urgent, l'Hospital de Sant Pau diu a un amic meu que segueixi esperant fins febrer vinent, a veure si llavores el poden operar... i si no, doncs, mira, menys feina. Esclar, ha anat a la privada per urgències.

    Tornant amb el tema d'avui, en fa gràcia -més aviat, molta tristor- veure que aquesta gent de la via mitjana -la de dir que encara cal negociar!- segueixin tan cecs a la realitat. Acabo d'escoltar l'Àngel Ros, de Lleida, i m'he quedat astorat: Es que encara no se n'adonat de que a Madrid no hi ha capacitat de raonar res?? La realitat és que són uns caguetes de merda.... o és que es pensa que quan algun dia tornin els seus a governar Espanya, llavores tot tornarà a ser com flors i violes... En Ros, en Nadal i tants altres recordin que el PSOE és un equivalent al PP. Els PP amb odi, i el PSOE amb sornegueria i prepotència a l'estil A. Guerra, etc., però tots amb el mateix resultat final.

    ResponElimina
  2. Jo també tiro cap al sud. Vaig escollir un tram sense ocupació i lleig de nassos però, torno de vacances i està ple!!! No conec a ningú d'allà però segur que ens ho passarem d'allò més bé.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.