Ves al contingut principal

Escenaris (VIII): optar per l'ànima equivocada provoca la mort (#PSc)

Diari de Setge del 5 de setembre de 1713 (dia 43).

L'Ametlla de Mar











Aquest estiu he gaudit amb la lectura de diversos articles de Lluís Orriols a El País, dedicats a analitzar, principalment, la relació actual entre les estratègies i la composició de l'electorat dels diferents partits catalans. En el cas del que portava per títol "Autopsia al PSC", no em resisteixo a escriure algunes acotacions que em semblen imprescindibles. En una divisió sempre arriscada per simplificadora, el professor Orriols divideix l'electorat socialista (en termes d'autoidentificació nacional) entre catalanista (25%) i no catalanista (75%). Quantifica, a més (me'n refio dels càlculs), que la ingent pèrdua de vots dels darrers deu anys es concentra a parts iguals entre els dos electorats (és a dir, és quantitativament molt més accentuada en el sector catalanista). Plantejat en aquests termes l'anàlisi semblaria molt racional l'opció de l'actual direcció del PSc per refugiar-se en la part més sòlida dels seus afins i deixar anar definitivament (tal i com defensa ja públicament el seu número dos, l'alcalde de Cornellà Antonio Balmón) el llast que representen per al partit els pocs catalanistes que els queden.

Crec que aquesta visió (i les conseqüències pràctiques que se'n derivaran d'encalçament i exclusió dels catalanistes dissidents, fins a fer-los fora de l'organització), portarà indefectiblement el partit a la marginalitat primer i a la desaparició en darrer terme. La raó, a parer meu, és ben clara i no apareix a l'article de n'Orriols: els sectors no catalanistes que fan de base al PSc (sobretot, generalitzant, castellanoparlants, de classe baixa i de l'àrea metropolitana) tenen, dit pel boc gros, una altra característica a la qual m'hi he referit sovint: són els estrats menys formats del país. Aquest fet determina, no només que electoralment presenten una fidelitat altament volàtil (en un escenari en competència amb el PP i Ciudadanos) i capaç de conduir-los fàcilment en braços de l'abstenció o de propostes més populistes (fins a forçar, com en part està succeint, el PSc a practicar aquesta mena de discurs), sinó que també s'allunyen radicalment de la centralitat necessària per a un país que aspira a governar. Són sectors socials i polítics que no participen de la creació i l'eixamplament dels grans corrents dominants, ideològicament i políticament, d'una societat. I a més, per acabar-ho d'adobar, es troben en procés de desaparició per raons purament demogràfiques.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…