Ves al contingut principal

La Catalunya abduïda de Margarita Rivière (#noupaís)

Diari de Setge del 22 de setembre de 1713 (dia 60).

Eixample de Barcelona














L'esquerra progre d'origen social guai és un segment fascinant. Fills molt, molt rebotats, però amb xarxa sòlida, resistent, que al final sempre acaben tornant a casa. Potser estic equivocat (i demano excuses a l'avançada), però sospito que l'eminent periodista (premiada i reconeguda, com cal, amb tots els guardons del gremi haguts i per haver) forma part de les tres-centes famílies que han dominat aquest país al llarg del darrer segle. Aquest elitisme d'origen, naturalment, deixa empremta. I és així com, en la seva visió delirant (no us perdeu un nou article seu, top ten del brigadisme, a El País), sobre la Catalunya on l'independentisme ha guanyat l'hegemonia social, denuncia que som portats com a ramat cap a un futur incert per uns quants il·luminats. Sembla mentida de quina manera viure en la bombolla elitista pot arribar a aïllar de la realitat d'una manera tan bèstia. D'entrada, en una afirmació d'un rigor intel·lectual espectacular, tots els independentistes actuals, del signe ideològic que sigui, des de David Fernández a Vila-d'Abadal, som criatures de Jordi Pujol. Impressionant. Un rigor analític i un odi vital que la situa intel·lectualment cap a l'any 1980. I que porta la molt progre senyora Rivière a criticar tota la classe política catalana compartint trinxera amb proletaris com Lara Bosch, Fainé o el comte de Godó.

Però, sobretot, l'article vol ser una queixa punyent al fet que no hem especificat exactament, amb tots els ets i uts, on anem. I això si que em sembla absolutament sublim. Que els palmeros de l'autonomisme (per exemple, des de la direcció de l'agència de notícies governamental espanyola), els qui porten quaranta anys acaparant l'escena de l'opinió, ens diguin que no sabem on anem seria fins i tot divertit si ells no haguessin estat cooperadors necessaris de la situació d'ensorrament en la qual han deixat el país, avalant la submissió permanent dels seus conciutadans (els seus serveis públics, les seves infraestructures, els seus drets lingüístics i tantes, tantes altres coses) als interessos espanyols. Senyora Rivière, el pla de futur és molt senzill i radicalment diferent al qui les elits polítiques i socials de la seva generació ens van endossar: la nova Catalunya la construirem entre tots democràticament. Farem exactament el contrari del que ella i els seus van contribuir a crear amb la Transició espanyola. Discutirem i votarem. Debatrem i triarem les normes de joc bàsiques del nou estat. No obligarem el conjunt de la societat catalana a empassar-se una amnistia indecent i una Constitució que uns quants van confegir amb la pistola de l'exèrcit i les elits franquistes (de les quals molts procedien, a diferència de Jordi Pujol) a la templa. I, pot estar tranquil·la, fer-ho millor que ells no serà gaire difícil.

Comentaris

  1. Avui tornes a estar sublim, toques dues coses que m'apassionen la brigada i la progressia llefiscosa de pa sucat amb oli, encara ancorada al maig del 68.
    L'altre dia al singulardigital l'amic Quim Torra ja els va repassar bé també.
    Quina colla d'hipòcrites desvergonyits, que ens diguin com serà la Catalunya del futur quan ells no diuen com ho serà l'Espanya i com és la del present.
    35 anys copant les tribunes públiques i sent còmplices de la situació d'ensorrament a la qual hem arribat.
    Estan desubicats, es pot donar un nou ordre i ells en quedaran com a fòssils, tal com va esmentar l'amic Quim Torra.
    Avui Granollacs ho has petat

    ResponElimina
  2. Sembla que el Conde li vol passar davant a la caberna madrilenya: A LV d'avui:

    "El caso catalán estaría, según las Naciones Unidas, más cerca de Palestina o Kosovo, que siguen en el limbo, que de los países bálticos, a cuyo ingreso Rusia no se opuso"

    Espero que el nostre govern que tan alegrement reparteix subvencions a la premsa no ho faci amb qui nomes serveix a interessos estranjers i nomes ens vol mal.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…