Ves al contingut principal

La Catalunya abduïda de Margarita Rivière (#noupaís)

Diari de Setge del 22 de setembre de 1713 (dia 60).

Eixample de Barcelona














L'esquerra progre d'origen social guai és un segment fascinant. Fills molt, molt rebotats, però amb xarxa sòlida, resistent, que al final sempre acaben tornant a casa. Potser estic equivocat (i demano excuses a l'avançada), però sospito que l'eminent periodista (premiada i reconeguda, com cal, amb tots els guardons del gremi haguts i per haver) forma part de les tres-centes famílies que han dominat aquest país al llarg del darrer segle. Aquest elitisme d'origen, naturalment, deixa empremta. I és així com, en la seva visió delirant (no us perdeu un nou article seu, top ten del brigadisme, a El País), sobre la Catalunya on l'independentisme ha guanyat l'hegemonia social, denuncia que som portats com a ramat cap a un futur incert per uns quants il·luminats. Sembla mentida de quina manera viure en la bombolla elitista pot arribar a aïllar de la realitat d'una manera tan bèstia. D'entrada, en una afirmació d'un rigor intel·lectual espectacular, tots els independentistes actuals, del signe ideològic que sigui, des de David Fernández a Vila-d'Abadal, som criatures de Jordi Pujol. Impressionant. Un rigor analític i un odi vital que la situa intel·lectualment cap a l'any 1980. I que porta la molt progre senyora Rivière a criticar tota la classe política catalana compartint trinxera amb proletaris com Lara Bosch, Fainé o el comte de Godó.

Però, sobretot, l'article vol ser una queixa punyent al fet que no hem especificat exactament, amb tots els ets i uts, on anem. I això si que em sembla absolutament sublim. Que els palmeros de l'autonomisme (per exemple, des de la direcció de l'agència de notícies governamental espanyola), els qui porten quaranta anys acaparant l'escena de l'opinió, ens diguin que no sabem on anem seria fins i tot divertit si ells no haguessin estat cooperadors necessaris de la situació d'ensorrament en la qual han deixat el país, avalant la submissió permanent dels seus conciutadans (els seus serveis públics, les seves infraestructures, els seus drets lingüístics i tantes, tantes altres coses) als interessos espanyols. Senyora Rivière, el pla de futur és molt senzill i radicalment diferent al qui les elits polítiques i socials de la seva generació ens van endossar: la nova Catalunya la construirem entre tots democràticament. Farem exactament el contrari del que ella i els seus van contribuir a crear amb la Transició espanyola. Discutirem i votarem. Debatrem i triarem les normes de joc bàsiques del nou estat. No obligarem el conjunt de la societat catalana a empassar-se una amnistia indecent i una Constitució que uns quants van confegir amb la pistola de l'exèrcit i les elits franquistes (de les quals molts procedien, a diferència de Jordi Pujol) a la templa. I, pot estar tranquil·la, fer-ho millor que ells no serà gaire difícil.

Comentaris

  1. Avui tornes a estar sublim, toques dues coses que m'apassionen la brigada i la progressia llefiscosa de pa sucat amb oli, encara ancorada al maig del 68.
    L'altre dia al singulardigital l'amic Quim Torra ja els va repassar bé també.
    Quina colla d'hipòcrites desvergonyits, que ens diguin com serà la Catalunya del futur quan ells no diuen com ho serà l'Espanya i com és la del present.
    35 anys copant les tribunes públiques i sent còmplices de la situació d'ensorrament a la qual hem arribat.
    Estan desubicats, es pot donar un nou ordre i ells en quedaran com a fòssils, tal com va esmentar l'amic Quim Torra.
    Avui Granollacs ho has petat

    ResponElimina
  2. Sembla que el Conde li vol passar davant a la caberna madrilenya: A LV d'avui:

    "El caso catalán estaría, según las Naciones Unidas, más cerca de Palestina o Kosovo, que siguen en el limbo, que de los países bálticos, a cuyo ingreso Rusia no se opuso"

    Espero que el nostre govern que tan alegrement reparteix subvencions a la premsa no ho faci amb qui nomes serveix a interessos estranjers i nomes ens vol mal.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…