Ves al contingut principal

Obligar-los a defensar el no (#Consulta2014)

Diari de Setge del 26 de setembre de 1713 (dia 64).

Tortosa











Amb la seva lleialtat habitual, dos dies abans del Debat de Política General, Josep Antoni Duran i Lleida va llançar des de la gran tribuna de la Brigada (en procés d'ensorrament de tant balancejar-se d'una banda a l'altra) una nova andanada (a la desesperada, perquè estem guanyant), contra el procés sobiranista. És evident, l'home va boig per intentar impedir la fixació d'una data propera i una pregunta clara per a la Consulta, tal i com, sembla a hores d'ara (toquem fusta) volen fer abans de finals d'any CDC i ERC. Duran és un veritable paràsit de la política. Després d'haver buidat el seu propi partit del contingut ideològic originari i de tots els possibles rivals, al llarg de més de trenta anys de domini absolut, ara l'està portant a pas ferm cap a la desaparició al servei dels de sempre. El va convertir en una màquina d'exercir el poder a rebuf de la implantació social i electoral de Convergència i ara Duran repeteix la jugada també amb l'independentisme: aprofita la força del moviment popular (que fins al moment ha estat permanentment boicotejant) per exigir respecte a una tercera via cap al no res. Capgirar precisament contra nosaltres l'esforç enorme que hem fet.

Perquè tothom ho sap, a Catalunya, després de dècades d'estafa autonomista, entre la secessió i la submissió, per més que s'entesti en senyor Duran, només hi ha pura intoxicació. Fum. I per molt espès que el faci l'acabarem esvaint en molt poc temps i les seves vergonyes quedaran com sempre al descobert. Del famós article del totpoderós líder d'Unió, a més del fet de dir-nos histèrics, el que més m'ha indignat per la seva estupidesa és l'actitud de presentar-se tocant de peus a terra contra l'independentisme sentimental. Justament, l'únic polític que conec que ha invocat els sentiments envers el seu pare (que restaria a l'altra banda, resident a Alcampell), com a gran argument contra la independència. Entre altres motius de supervivència, Duran vol impedir una consulta binària perquè no és tonto i sap que es quedarà sol a Unió defensant l'aliança amb Pere Navarro i Balmón, el Partido Popular, Ciudadanos, la Plataforma per Catalunya, la Falange i tutti quanti. Així que, està clar, res de terceres vies. Hem d'obligar-lo a la vergonya de defensar el no de la mà de l'establishment, de les tres-centes famílies. I si guanyen ells, després, amb els seus amics, que s'entretingui a convèncer l'espanyolisme de les bondants d'aquesta fantasmagòrica confederació dels seus somnis.

Comentaris

  1. Aquest individu es un autentic cancer per Catalunya a la mani del 2012 li va tocar correr, per la Via va amagarse a Panama, i ara el molt fastigos encara ens vol potinejar la consulta. Fot el camp paparra! Tu aqui ja no hi pintes res! Prova de fotre el darrer atracament als pressupostos (Turimse, Pallerols...) i desapareix d'una vegada !

    ResponElimina
  2. A aquestes alçades de la partida, tothom coneix els mèrits (i traicions) de Duran i Lleida. La tercera via no té recorregut. Era l'Estatut. I desprès de totes les humiliacions i insults a que ens van sotmetre, la tercera via estava morta abans de començar. Perquè el que pensen que és donar-nos quatre calerons anomenat sistema de finançament (que per cert s'hauria d'acabar de negociar ara i posar en marxa l'1 de gener de 2014, ja l'han retrassat al 2015. Credibilitat, no en tenen massa je je je) tampoc ho poden fer, no tenen ni un euro. També és una via morta. D'on treurien els calers? Del concert vasc i navarrès? Ni de conya. D'un País Valencià en fallida? Impossible. L'oligarquia posaria els euros? je je je je, bon intent ja ja ja ja. Alguna altra opció que jo no vegi?

    Però no negaré que la tercera via ha tingut algo bó. Des de que li vaig sentir a dir a Rafel Nadal sense saber explicar massa bé de qué anava, fins que el expolític més valorat a les Espanyes (per algo era, per algo) m'ha permés treure la careta a alguns opinadors a sou. Fa temps que m'esforço a descobrir els opinadors comprats (alguna cosa estarà fent el CNI). Hi ha els que estan descaradament posicionats a favor del no, hi ha els que es mouen per la frontera però que en el fons estan pel no i desprès hi ha els més perillosos que són els que semblen que sí però no.
    .......(segueix).........

    ResponElimina
  3. ....(continuació).....

    En tot aquest temps algú ha sentit algun argument seriòs dels representants del no a la independència? Perquè jo no. I sabeu per què no? Doncs perquè no tenen cap argument sòlid (i si el tinguessin la seva manca de credibilitat els hi enfonsaria). La realitat és duríssima. I estem informats. Sempre dic que les dades, les xifres són molt bèsties, però el realment greu és el que s'amaga al darrera de les dades, la mala intenció i la mala fe.

    I per altra banda, tots ens estimen moltíssim (no sé qué ens farien si ens odiessin. Estimant-nos lo únic que se'ls ocorre és bombardejar-nos i dir-nos nazis) mentre a la vegada per exemple massacren la llengua. Com sempre, credibilitat zero.

    Pot-ser sí estem guanyant però no podem relaxar-nos, hem d'empentar més fort si cap. Tota la vida pensant que no veuria la llibertat del meu país (sempre he estat segur que arribaria però que jo no ho veuria) i en tres anys tot s'ha accelerat. No podem fallar.

    ResponElimina
  4. Avui en dia optar per la 3ª Via és ser directament un fill de la gran puta.
    Sento utilitzar aquest vocabulari, però tots sabem que és utilitzar la mentida amb premeditació i alevosia, saben que és impossible però ells dale que dale.
    És mentir de la forma més miserable i execrable ...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.