Ves al contingut principal

Prenen la UE com a hostatge (#dependentisme)

Diari de Setge del 18 de setembre de 1713 (dia 56).

Tortosa













Desgraciadament, no tinc gaires esperances en l'avenir de la Unió Europea com a veritable construcció política. Suposo que, com bona part de la societat catalana, he evolucionat des d'un europeisme convençut a un escepticisme creixent en la viabilitat d'una convergència real, a mesura que la seva manca d'operativitat en la defensa dels veritables interessos de la majoria dels europeus, sigui als Balcans, a l'intent de Constitució avortada o en les polítiques imposades des dels mercats i els grans Estats contra la recessió, es feia més i més patent. Si això segueix així molts ens preguntarem cada dia més si val la pena mantenir el tinglado. Definitivament, la construcció d'Europa no està en el seu moment de màxima eufòria i popularitat. Precisament per això, modestament des de Catalunya, si tingués algun canal de comunicació amb la cúspide dels grans òrganismes de la Unió voldria llançar-los una crida, un prec a la responsabilitat. No empreu el nom de la UE en va. No permeteu que l'egoïsme nacional dels alts funcionaris espanyols ensorri una mica més el prestigi de les institucions europees.

Veureu, és molt senzill d'entendre, germans europeus: si permeteu de manera irresponsable que el nacionalisme espanyol utilitzi sistemàticament la Unió Europea com a una eina de xantatge contra la voluntat democràtica i lliure dels ciutadans d'una part del continent, l'únic que aconseguireu és acabar d'ensorrar l'afeblit europeisme dels catalans. Tots sabem que és absolutament inviable expulsar els ciutadans de Catalunya de la Unió Europea, de la qual formen part des de fa gairebé 30 anys. Tots sabem que els grans països del nostre entorn tenen interessos aquí que fan inviable trencar la unió econòmica i monetària. Per això, tal i com les enquestes apunten, l'amenaça constant amb la expulsió de la Unió Europea té uns efectes mínims pel que fa a la disusassió de la voluntat independentista de la majoria dels catalans, però en canvi provoca uns danys devastadors al nostre minvat sentiment europeista. Si de veritat voleu construir una unió política operativa i responsable, si us plau, atureu el nacionalisme espanyol abans que la faci definitivament inviable a Catalunya. Del contrari, potser serem nosaltres els qui no voldrem formar-ne part.

Comentaris

  1. Justa la fusta. Si volen que la UE tingui alguna credibilitat i algun futur. Algu hauria de parar els peus als caspanyols que empren la UE pel seu benefici. Els ciutadans catalans son ciutadans de la UE i tenen dret a saber quina es la posicio de la UE en cas d'independencia. I no estic parlant dels rots despres de dinar dels Almunies, Oreja o Vidalcabres.

    ResponElimina
  2. Copiat de: http://www.vilaweb.cat/editorial/4144463/unio-juga-foc.html

    Amadeu Abril: confesso que em posen molt nerviós els intents benintencionats de voler tenir raó. Sobretot, em molesta la pròpia habilitat que tenim d'enverinar un tema tan important.

    Perque el tema és important: ens agradi o no, i pel cap baix, tenir resolt el tema de la UE abans de la consulta fa una diferència de com a mínim 5% amunt o avall (jo diria que més, però deixem-ho així). Dit d'una altra forma: amb el tema de la llengua, en què també ens emboliquem tots sols sense necessitat, tenen la facultat de fer la diferència entre passar del 50% o del 55%. Per això caldria ser molt curosos, i poc incendiaris.

    Evidentment tots plegats sabem que això no és (estrictament) un tema jurídic, sino (també) polític. Però dir que la UE es passa la legalitat per l'angoenal quan vol no ajuda (a part de no ser del tot veritat). Poso un exemple: el cas alemany va seguir la legalitat comunitària. Forçada i interpretada, però la va seguir. I a més, en un sentit que ens és molt favorable: la reunificació no va significar de cap manera l'entrada automatica dels cinc nous lander a la UE, sinó que va caldre una decisió formal de la UE (Consell de Dublin) i la signatura d'alguns acords previs per a que succeís. Que això ho va imposar la política? clar. Però el fet és que fins i tot en aquest cas, l'argument que la simple modificació de les fronteres d'un Estat membre significa de facto i de iure el canvi d'estatuts dels seus territoris, és molt discutible.

    El que és rotundament cert és que la decisió obeirà als interessos (econòmics, polítics, estratègics) dels membres més poderosos de la UE. I no seria millor que ens dediquéssim a convèncer-los en comptes de dir que són uns pallussos, que es contradiuen? [...].

    Tampoc no em sembla clara la reacció a això de Letònia i Lituània (o abans la Reding o l'obtús d'en Vailly o l'oportunista de l'Almunia). Celebrant com una gran victòria declaracions seves assenyades només fem que rebin tota la pressió de Madrid, i hagin de rectificar. Potser tenim cinc minuts d'alegria, però per al gruix dels no decidits, sincerament, els pesa més l'evidència del pes diplomàtic dels Estats: sí, aquesta gent ens donava la raó, però ja veus, arribat el moment, qui pesa, pesa…. Hi sortim perdent. [...]

    ResponElimina
  3. I continua ...

    Som nosaltres qui tenim interès a dir que l'Estat català segurament quedaria, a falta de negociacions diplomàtiques amb Espanya, fora de les institucions de la EU. Eps, **exactament com ara**. O és que tenim comissari propi? No hi perdríem res. Però una cosa diferent és si els catalaens perdríem els nostres drets. I aquí, la rsposta més assenyada és 'segurament no". [ ...] Per tant, el que cal preguntar a la UE no és si admetrien catalunya o si Catalunya es quedaria fora, sinó si ells trobarien lògic que els catalans i els europeus residents a catalunya perdessin els seus drets respecte a la UE. Si rellegim les declaracions favorables o dubtoses de Reding o Barroso o Almunia de fa un any anaven totes per aquí: 'els catalans' separat de la qüestió, irresoluble des de Brussel·les, de l'entrada d'un Estat membre nou. Però nosaltres mateixos mantenim la dialèctica on no toca.

    [...] Negociant amb Brussel·les es pot aconseguir que tot el que no és estrictament política i institucional segueixi com està avui. Sense possiblitat de veto per a Espanya ni per a ningú. Un cop més, no hi perdríem res, i desactivaríem el factor UE a la consulta. Però per fer això… cal negociar una vintena d'acords amb la UE. I cal la voluntat per part d'ells. Ho aconseguirem fent-nos sempre els ofesos i els antipàtics en comptes de treballar amb discreció? Ho aconseguirem si els ambaixadors de cada país petit han d'anar a fer-se renyar cada setmana?

    […] Ens convé el joc dels interessos. [...] Per exemple, em sembla d'una ingenuitat i d'una beneiteria extrema sentir com certa gent vol explicar als alemanys o a qui sigui que una Catalunya independent seria un contribuent net a la UE, i tindria menys atur. Aquest no es el problema dels alemanys o de Brussel·les. El que volen saber, el que els preocupa és si la suma d'Espanya i Catalunya independent necessitarà més ajut [...]. I aquí no tenim cap discurs (tenim arguments, però seguim entestats en voler tenir nomes la raó democràtica). [...] Si volem algún suport de fora, o com a mínim lllur acceptació hem de renunciar a convertir-los en almogàvers de la nostra causa, i oferir-los proves que els nostres interessos convergeixen amb llurs, i que el resultat serà globalment favorable sense perjudicar (massa radicalment) ningú [...] I aquesta feina no la veig gaire pr enlloc, ni a la premsa, ni al moviment, ni a la política.

    ResponElimina
  4. No és ja la decepcionant actuació dels del PP, trobo que és tota la UE la que s'ha convertit en un club de trusts de pressió. No de política, de criteris, no; de maneig del diner, sempre més brut que mai. Per exemple, amb Grècia. No ho sabien que allà això de l'IVA no els compte per a res? Ningú no paga cap factura amb el seu IVA corresponent. Van ser interessos d'omplir de diner alemany tota Grècia. Després els han demanat els comptes i han sortit fets un nyap, esclar. I, a sobre els alemanys es consideren superiors a Grècia. No, són cultures diferents i cal tenir-les present a l'hora de fer-hi tractes.
    I, parlant de cultures, l'espanyola, formada de tergiversar, mentir i deformar tot-hom qui planti cara, sigui amb la política, sigui amb la cultura, o amb l'economia. Esclar, la UE va feta una baldufa en no tenir creada cap normativa de comportament definitiva. Avui blanc, demà negre. Jo, en aquestes condicions d'haver de participar dins d'un club de caga-dubtes inoperants per saber definir què fer en cada instant, la veritat, no hi jugo.
    Jo sortiria d'Espanya i de la UE. Ni ens marginarem, ni ens ensorrarem. Ja ens vindran a visitar i demanar, si volen.

    ResponElimina
  5. Estàs demanant pensar a gent que possiblement miri la butxaca.

    ResponElimina
  6. VIST LO VIST, AMB EU.NO HI PODEM CONTAR.POTSER SERIA MES INTRESANT,PACTA AMB LES MULTINACIONALS QUE TENEN FIRMA A CATALUNYA. CREC QUE LA MERKEL,ES UNA JACOBINA PRUSIANA,SENSA SENSIBILITAT VERS LES MINORIES.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…