Ves al contingut principal

Quan l'últim a embarcar comença a alliçonar la tripulació (#2016nideconya)

Diari de Setge del 17 de setembre de 1713 (dia 55).

Fent camí
Fa unes setmanes (disculpeu-me l'autocita) un servidor feia un apunt d'elogi dels qui anomenava els precursors conscients: han obert camí oferint les alternatives que (alguns anys més tard), tot i ser bescantades en el seu moment, tothom ha comprovat que eren les necessàries per continuar endavant. Només els feia un petit retret: per no omplir el seu present de toxicitat només cal que siguin ben conscients de quin és el seu paper justament com a precursors. En l'altre extrem del gran espai central de l'independentisme hi ha els nouvinguts saberuts. Normalment, en el seu cas, el pas del temps ha demostrat exactament el contrari: que el que defensaven en el seu moment era una autèntica via morta, un viatge al no res. I que després han tingut la saviesa i la humilitat de rectificar (una mica). Precisament per aquest motiu, ara, acceptats amb generositat per l'independentisme, haurien de ser molt i molt curosos a l'hora de posar-se a donar lliçons. És difícil d'acceptar que els darrers que han pujat al vaixell (de grat o per la força de voler surar) tractin amb una manca de respecte intel·lectual tan notable, justament a aquells qui s'ha demostrat que sempre havien tingut raó.

Naturalment, em refereixo, com a exemple de semblant actitud, al Conseller Santi Vila. Fa pocs dies parlava, en referir-se a aquells que tenim pressa, de "plantejaments adolescents per aconseguir la independència". No entraré en profunditat a parlar de quin és el ritme adequat per a un país que es troba en les dramàtiques circumstàncies del nostre. Només recordaré algunes declaracions de l'exalcalde de Figueres dels primers mesos de 2010. Sovint, l'hemeroteca és francament devastadora. Només fa quelcom més de tres anys. Un no res. Deia aleshores Santi Vila que “el PP podria ser un excel·lent soci si no fos pel recurs” contra l'Estatut. I afegia en una entrevista a l'Agència Catalana de Notícies que "sincerament crec que, al segle XXI, Europa ha de jugar la carta de les ciutats, de les megaregions capaces d'atreure talent i inversions. I tot això de les nacions i de les nacionalitats gairebé serà com la confessió religiosa, una qüestió de l'esfera privada". Setmanes més tard, coincidint amb l'inici del procés de Consultes a Catalunya, el Diari de Girona titulava a tot drap que l'aleshores alcalde figuerenc "qualifica de «grotesca» la deriva independentista de CiU". Així que, davant tal capacitat analítica i profètica, Honorable Conseller, si us plau, lliçons, les justes.

Comentaris

  1. ...i les "mega-regions" que deia en Vila no seria una Catalunya sencera, per exemple, i que no volia dir explícitament?
    Amb tot aquest merder que trobo que l'analitzes molt bé, trobo que es fa evident la deriva de criteri que hi ha arreu del món. Ara, sense que tingui res a veure, almenys en primera instància, resulta que l'Obama va amenaçar de tornar a fotre bombes, ara a Síria. Doncs bé, li ha calgut rectificar, per desgràcia dels ciutadans sirians, on almenys ja sabrien que en poc temps ja serien pura "fosfatina", pels uns o pels altres...
    Tornant a casa, el problema de tota CiU és haver hagut de modificar la ruta de creuer i fer un viratge radical. Ha deixat a gairebé tots els dirigents totalment marejats i els cal tornar a ressituar per poder tornar a la seva rutina. Bé, és cosa d'ells.
    Jo, de moment, amb en Junqueras, vaig fent i content.

    ResponElimina
  2. ... m'agradaria saber, mirant per un forat, el que comenten en privat els peixos grossos dels governs europeus i d'algun "mes estranger", em quedaria mes tranquil?....

    ResponElimina
  3. Santi Vila: un exemple del que CiU ha vingut fent durant molts anys, tenir content tothom.Ara ja no poden i s'han de posicionar.
    ...
    Des d'aquest espai, vull retre un modest homenatge al patriota Jordi-Carles Burillo i Roig, amb qui vaig compartir lluites els anys 80. La victòria, en homenatge!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…