Ves al contingut principal

Ressuscitar un cadàver de fa tres-cents anys (#3avia)

Diari de Setge del 28 de setembre de 1713 (dia 66).

El duc de Berwick
Us faré un resum, així, d'entrada de l'apunt d'avui: la famosa tercera via la va matar el duc de Berwick. Si aneu al Born (ei, que ho heu de fer quan abans!) i passegeu entre les pedres del jaciment, és possible que sentiu encara una olor característica a tercera via. Digueu-me determinista històric, però hi ha coses que tenen un recorregut molt llarg, secular. I el procés de consolidació de la supremacia política castellana al damunt de tota la Península Ibèrica és un d'ells. La Monarquia hispànica heretada dels avis per l'emperador Carles I i els seus successors fou una agregació de territoris, cadascun dels quals va mantenir la seva pròpia sobirania. No direm estat, perquè aleshores no existien, però aquells regnes eren el que avui entenem per subjectes polítics capaços de desenvolupar amplíssimes competències. El sistema de la Monarquia hispànica, però, fou sotmès a una pressió absolutista sempre creixent al llarg dels segles XVI i XVII per part d'uns reis i uns aparells ministerials a la cort que cavalcaven amb força al damunt del supremacisme castellà. I és que el seu capteniment venia de lluny: el Regne de Castella, a diferència dels territoris de la Corona d'Aragó, s'havia conformat concentrant la sobirania, no pas consolidant una diversitat de subjectes polítics units sota un sol monarca.

Aquestes dues concepcions del poder (unitarisme versus pluralitat) van cristal·litzar en dos bàndols enfrontats durant la Guerra de Successió, l'esdeveniment central de la història dels catalans que ara comencem a commemorar. Sí amics, la tercera via d'en Duran, la Caixa i el comte de Godó era la Monarquia hispànica que Castella va maldar durant dos segles per liquidar, cofoia de la seva superioritat demogràfica i militar. Les tropes del duc de Berwick van abatre-la definitivament ara fa gairebé tres-cents anys. Des d'aleshores, Catalunya (com Aragó i València) va desaparèixer com a subjecte polític dotat de sobirania i Castella, una gran Castella, va imposar-se com a única nació política peninsular. Tal i com explica Albert Sánchez-Piñol, aquell dia de setembre de 1714 no va morir Catalunya (com deia Sanpere i Miquel), sinó Espanya: l'única Espanya realment viable, la de la tercera via, la plurinacional, fou aleshores assassinada per Castella. Des d'aquell dia, hem viscut l'intent de Castella (falsament auto-anomenada Espanya) per assimilar-nos i fer desaparèixer les anteriors nacions del mapa peninsular. Només hi ha un subjecte polític, una nació, una sobirania, ens recorden cada dia mentre s'espolsen encara les cendres del combat. I revertir aquest procés històric que va començar fa cinc-cents anys, és evident, només té una solució: obrir la porta de sortida d'aquesta gran Castella que anomenen Espanya.

Comentaris

  1. No crec que tinguin pas cap porta (ment) disposada per obrir-la. Cal rebentar-la. Crec que és el que estem fent: rebentar-los els seus esquemes totalitaris.
    Ara mateix, com que ja se'ls ha acabat tot el llenguatge previst per espantar-nos, ara ja fan servir directament l'insult més absurd.

    Per cert, heu escoltat per algun lloc que la Cospedal (crec) deia que pel 12 d'octubre blindarà tota Barcelona de GV i policia espanyola per poder celebrar en pau el dia de l'hispanitat? Quin dispendi per no res!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…