Ves al contingut principal

Si tanques molt fort els ulls... (#ViaCatalana)

Diari de Setge del 14 de setembre de 1713 (dia 52).

Via Catalana
Sovint, especialment als qui tenim pressa, se'ns acusa de tota mena d'immadureses, adolescències i lliris a la mà. Som uns ingenus. Uns il·lusos. Només des de la il·lusió es pot iniciar a l'Europa occidental del segle XXI una operació col·lectiva tan increïblement difícil com la formació d'un nou Estat en la part més vella del vell continent. Només des d'una imaginació sense complexes i l'atreviment de la inexperiència en la gestió de grans col·lectius humans es pot concebre la idea d'omplir 400 quilòmetres de compatriotes, un dia de festa, per reclamar la llibertat plena. Penseu-ho bé: 400 quilòmetres! Posar 1,6 milions de persones (ara sí, no com l'any passat, que érem menys) d'una població total de 7,5 milions al carrer. Més d'un 20% d'un país, quelcom que ningú ha vist mai a Europa! I no només al carrer, en un punt concret de convocatòria. Nooo. Harmoniosament distribuïda per formar una cadena humana de principi a final. Només un foll, tancant molt fort, molt fort els ulls pensava que això podia fer-se realitat amb un missatge clar i inequívoc formulat en la mateixa convocatòria: Via Catalana per la Independència.

Si tanques molt fort els ulls els teus desitjos es faran realitat. Si vols molt, molt, molt una cosa, finalment l'aconseguiràs. Consignes naïf, podíem pensar fins fa unes hores. I tanmateix, deixeu-me ser avui ben cursi, fetes realitat. M'ho ha fet pensar així una de tantes converses del dia després, que tants hem gaudit bavejant. Dijous vaig retrobar algú que un any abans havia reaccionat molt negativament, per raons bàsicament de lligam sentimental amb Espanya, en contra de l'esclat del nostre procés cap a l'Estat propi. Ara, passats dotze mesos, en constatar la nostra persistència, em va confessar el seu convenciment que, després de la celebració de la Via Catalana, el camí de la independència ja no té marxa enrere possible. I allò que més l'impressionava era la extraordinària determinació de centenars de milers de persones disposades a apuntar-se a un web, agafar el cotxe propi o l'autocar, pagar-se'l, vestir-se de groc, i desplaçar-se en un sol dia de festa centenars de quilòmetres només per agafar-se uns minuts de la mà i manifestar al món la seva ferma voluntat política. Perquè, ara ho sabem, si vols molt una cosa, molt, molt, és possible que s'acabi fent realitat.

Comentaris

  1. Si es confirma que la carta de Rajoy barra la porta a qualsevol negociació (el finançament dins del Consejo de Politica Economica y Fiscal no compta ja que la Generalitat ja ha dit que no hi anirà), haurem de convindre que això només pot tenir una lectura:
    Espanya entén que Catalunya se'n va i opta per una d'aquestes dues vies:
    a) La militar
    b) La de acceptar de facto les plebiscitàries i/o la declaració unilateral, conseqüència inevitable de la manca de diàleg.
    Crec que Rajoy no té marge de maniobra per concedir o tolerar res, i si ho té, no vol passar a la història com el primer ministre espanyol que va perdre Catalunya; de fet hauria demanat que les plebiscitàries es fessin el 2016 i decidit que no es presentarà a la reelecció el 2015. Així l'únic que pot fer es posar a Espanya davant de fets consumats, i "donar la culpa" a Europa, si pot el 2016 per deixar "el mort" a un altre, i si no haurà de ser abans però sense assumir responsabilitats.
    La pressió de l'extrema dreta civil i militar es molt forta, però tampoc vol ser el Milosevic local. S'avé al seu tarannà d'anar deixant fent, posant totes les traves possibles aparentant que fa coses, però sabent (perquè els seus col·legues lo hauran dit) que la democràcia no es pot obviar i que el resultat final ja està escrit. Saben que no poden revertir la sociologia del nostre país, no tenen temps, i les concessions no s'avenen amb el caràcter espanyol del "ordeno y mando", i es paguen electoralment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vol esperar que governin els socialistes el 2016, però nosaltres tenim mes pressa i ens independitzarem abans.

      Elimina
  2. Anem veient l'encert dels anàlisis espanyols i espanyolistes:
    1) setembre de 2012: una bogeria de Mas que persegueix una quimera ERROR
    2) novembre de 2012: S'ha punxat el soufle, ERROR
    3) desembre de 2012: l'acord de CIU i ERC no durarà ni tres mesos. ERROR
    4) declaració de sobirania 2013: inconstitucional (només fent trampes), ERROR
    5) Estiu 2013: els hi oferim unes millores de finançament i desisteixen. ERROR
    6) Setembre 2013: "La rendició de Mas". ERROR
    7) 11-9-2013: Quatre gats de cartró i alguns moros que cobraven. ERROR.
    8) Europa no els reconeixerà mai. ERROR
    ¿Són capaços d'encertar-la algun cop?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esperem que l'encertin deixant-nos fer la consulta, acceptant el resultat i col·laborant dignament en les negociacions posteriors fins a acceptar-nos com a bons veïns, com a consumidors dels seus productes i compradors dels nostres... ho veig difícil, però per a ells (i nosaltres) es la millor opció.

      Elimina
  3. Les paraules del primer ministre lituà són molt significatives, perquè estan molt meditades: aquest home posa la llei internacional per davant de la constitució. Ve a dir a Espanya (a qui anava de facto dirigit el missatge) que la llei internacional fa prevaldre la voluntat democràtica sobre la constitució i les lleis, i que per tant la constitució s'ha d'adaptar a la llei internacional perquè es pugui expressar lliurement la voluntat popular. I això ho diu sent president de torn de l'Unió Europea o sigui que ben segur que la UE vol fer arribar la seva posició OFICIOSA a Espanya i no pas a Catalunya.
    Això segueix a la posició en la mateixa línia del britànic Cameron, del primer ministre d'Eslovàquia i del de Letònia, i quan sabem que aquesta posició compta amb el suport d'Eslovènia, Irlanda i Polònia (en aquest darrer cas per raons de competència amb Espanya). Dubto que els països nòrdics i el Benelux es posin en contra, i Àustria i Portugal tenen deutes històrics amb Catalunya i l'opinió pública ens és favorable. Els interessos de França també ens són favorables (dinamització de l'empobrida zona del sud-est francès i contracte milionari amb la SNCF en lloc de Renfe). Alemanya ha perdut la confiança en Espanya i podria mantenir una posició equilibrada, i Itàlia i Romania defensarien la posició espanyola. No soc capaç de precisar la posició de Xèquia i Bulgària, però suposo que seguiran a la majoria.
    Es molt significatiu que tot això s'hagi amagat als diaris de la caverna i gairebé als estatals, així com a la TV i radio.

    ResponElimina
    Respostes
    1. i no només parla de la llei internacional, sinó que diu que ells van fer una llei per poder actuar amb legalitat ( la seva) per tant ens està dient que fem sewrvir les nostres lleis i o les espanyoles

      Eliseu

      Elimina
  4. Noi avui has estat brillant, m'he tornat a emocionar com dimecres mentre fèiem la Via Catalana, tal com va dir Martin Luther King "I have a dream" els catalans també tenim un somni, i ben aviat es farà realitat.

    ResponElimina
  5. jo tambe ho crec...
    varem somiar una cadena on molts blogs es donaven les mans
    i aqui estem
    junts ho podrem tot !

    moltes gracies per la teva participacio

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a vosaltres i felicitats per la iniciativa!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…