Ves al contingut principal

Tornar a la mateixa cruïlla (#1714)

Diari de Setge del 16 de setembre de 1713 (dia 54).

Castell de Cardona










El Museu Municipal de Molins de Rei m'ha convidat avui a fer una conferència commemorativa a l'entorn de l'Onze de Setembre (Federació Obrera, 20 h.). En aquests temps de permanent revisionisme espanyolista als grans mitjans i de negacionisme de l'espoli de les nostres institucions històriques, és més necessari que mai arribar al màxim de gent possible per contestar-ho i explicar-se. No sé si tindré la capacitat necessària, però voldria evocar per damunt de tot, davant la meva audiència, l'extraordinària similitud entre les cruïlles de 1705-1714 i 2006-2014. Poques vegades passat i present s'entrellacen amb tanta potència, com si l'atzar volgués dotar la commemoració d'aquest tricentenari de la màxima legitimitat intel·lectual. Ara com fa tres-cents anys, Catalunya (ara, democràticament, aleshores dins els esquemes de representació de l'Antic Règim), posada entre l'espasa i la paret, ha d'entomar la decisió de prendre un camí que li asseguri la supervivència com a comunitat política.

El 1705, els catalans trien un futur que vol enfortir la relació econòmica amb les potències emergents del continent que són, a més, i no per casualitat, aquelles que han construït sistemes de govern representatius i que cerquen un cert consens social, sigui sota el model republicà de les Províncies Unides, sigui amb la monarquia constitucional nascuda de la Revolució de 1688 a Anglaterra. Un camí que defensa la pervivència d'una monarquia composta i plurinacional, en la qual els catalans gaudeixen d'una sobirania gairebé plena, només compartida amb la mateixa persona del rei. Dos anys més tard, a partir de 1707, amb la liquidació de les institucions històriques aragoneses i valencianes per part de Felip V, la majoria dels catalans es veu empesa també una sòlida persistència en la defensa del seu model polític parlamentari i de la pròpia sobirania, fins a arribar al moment de l'heroica defensa a ultrança. Ara com fa tres-cents anys, en definitiva, els catalans triem quin futur volem, de progrés econòmic i de majoria social.

Comentaris

  1. Felicitats, per començar, per la conferència que faràs a Molins de Rei, poble que deuria de ser essencialment monàrquic encara que només sigui pel nom: Els Molins del Rei....(!?)
    Però sembla cert això de la matemàtica de la història, sense voler menystenir els historiadors! Ho dic perquè, i ho dius magníficament, que tornem a repetir la nostra història, talment com si fos un reconeixement de que allò no va estar gaire encertat, ni molt menys. Ara sí que ho hem d'aconseguir del tot!!
    Amb això d'alliberar-nos d'una vegada d'Espanya, estic veient que, fins i tot amb gent culte, hi ha un temor d'exclusivisme que els fa tenir aquesta por: Penso jo que independitzar-nos no ha d'implicar pas la negació de que qui vulgui seguir essent espanyol i català alhora ho pugui seguir essent. Aquest tracte pot existir així fins que aquests catalano-espanyols deixin aquest món. Ara, els fills ja serien catalans del tot. I, esclar, sempre amb tots els drets de nacionalitat pròpia. A veure si se'ls ho pot fer arribar.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…