Ves al contingut principal

Tot esperant una Lliga continental (#Europa)

Diari de Setge de l'1 de setembre de 1713 (dia 39).

11 de Setembre de 2011
L'anada de la Supercopa d'Espanya de futbol, celebrada a l'Estadi Vicente Calderón de Madrid, ens va regalar l'enèssima mostra d'anticatalanisme del nacionalisme espanyol dominant. El fet d'organitzar un veritable escàndol perquè el Barça llueixi en el seu segon equipament els colors de la bandera de Catalunya és realment de psiquiatra no nacionalista. En primer lloc, perquè el Llevant i el València ja han lluït amb anterioritat (i sense insults, crec) samarretes amb la quadribarrada. En segon, perquè només faltaria que un equip no pogués triar lliurement els seus colors. Abans era només l'estelada que provocava violència (i podia, per tant ser confiscada), ara ja és, simplement, qualsevol cosa que els recordi Catalunya. Déu n'hi do, els profetes del diàleg tenen feina per davant. Com ens estimen. Els crits constants de la majoria del públic contra el nostre país i l'exhibició profusa de simbologia feixista van acabar d'arrodonir una estampa realment digna de la ciutat que vol hostatjar (i sembla que ho farà) els Jocs Olímpics de 2020.

En realitat, sorprèn un xic que els nostres contraris siguin tan elementals: que, per comptes de rebaixar-nos de nivell exhibint la bandera de la Comunitat de Madrid, oposin a la nostra bandera la seva estanquera, demostrant que ja ens consideren un altre país. Contra els catalans, la bandera d'Espanya. Excel·lent. Gràcies, doncs. L'hostilitat desfermada, en qualsevol cas, demostra la inviabilitat que el Barça continuï disputant la Liga española, una vegada assolit l'Estat propi. A l'espera que es configuri una gran lliga europea en la qual enquadrar-se, caldrà oferir-se a alguna de les quatre grans competicions continentals. Crec que potser ens convindria, durant uns anys, participar a la Lliga francesa. Aquests mesos, doncs, mentre acabem de fer la feina, ens exhibirem amb la samarreta de les quatre barres. I un humil suggeriment que segur que la directiva de Sandro Rossell no escoltarà: res de pantalons vermells. Toca blaus o grocs, alternant, amb una bona estrella blanca o vermella a un dels camals. Si la quadribarrada els excita, l'estelada podria contribuir a obrir totes les defenses de la Liga.

Comentaris

  1. Em pregunto què passarà quan toqui canviar de samarreta la temporada vinent. Les segones equipacions sempre canvien amb cada nova temporada. Serà qüestió de veure quina serà la sensibilitat d'en Rossell, molt minvada respecte d'en Laporta. Caldria mantenir-la fins que quedi tot resolt. Però, ho farà? Ho dubto. Trobo que per a ell, tot es redueix a la senzilla gestió de números i prou.
    El país s'ha despertat i l'empresa ho ha volgut aprofitar rendibilitzant-ho. Però, ho mantindrà? Tant de bo!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La LFP ens deixarà jugar amb estelada inclosa el dia k vegin k el Barça canvia de lliga, els espanyols ens oferiran un pacte fiscal o el k sigui el dia k vegin k ja hem marxat de casa, els diaris de la caverna ens pregaran i ens lloaran com fills pròdigs el dia k fem un cop de porta als nassos , els televidents espanyols ens donaran "ten points" cada cop k surtim a cantar a eurovisió...Sempre tard i sempre malament, per desgracia seva, però sense cap pena.

      Elimina
  2. Discrepo. En una Catalunya independent el Barça ha de jugar la lliga catalana, la que tinguem i siguem capaços d'organitzar. O és que ens hem de lliurar a l'organització, en aquest cas esportiva, d'una entitat d'un altre país veí? Tornaríem a caure en els mateixos errors. Ja se sap, la independència tindrà molts avantatges, molts, però, oblidem-nos de tenir competicions esportives potents de fútbol, bàsquet, handbol, etc. De hoquei patins si, veus. Esportivament serem com Suïssa, Àustria, potser en alguns aspectes semblants a Holanda. I no és poc. Però el més important és que serem, el que sigui, però serem.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…