Ves al contingut principal

Tot esperant una Lliga continental (#Europa)

Diari de Setge de l'1 de setembre de 1713 (dia 39).

11 de Setembre de 2011
L'anada de la Supercopa d'Espanya de futbol, celebrada a l'Estadi Vicente Calderón de Madrid, ens va regalar l'enèssima mostra d'anticatalanisme del nacionalisme espanyol dominant. El fet d'organitzar un veritable escàndol perquè el Barça llueixi en el seu segon equipament els colors de la bandera de Catalunya és realment de psiquiatra no nacionalista. En primer lloc, perquè el Llevant i el València ja han lluït amb anterioritat (i sense insults, crec) samarretes amb la quadribarrada. En segon, perquè només faltaria que un equip no pogués triar lliurement els seus colors. Abans era només l'estelada que provocava violència (i podia, per tant ser confiscada), ara ja és, simplement, qualsevol cosa que els recordi Catalunya. Déu n'hi do, els profetes del diàleg tenen feina per davant. Com ens estimen. Els crits constants de la majoria del públic contra el nostre país i l'exhibició profusa de simbologia feixista van acabar d'arrodonir una estampa realment digna de la ciutat que vol hostatjar (i sembla que ho farà) els Jocs Olímpics de 2020.

En realitat, sorprèn un xic que els nostres contraris siguin tan elementals: que, per comptes de rebaixar-nos de nivell exhibint la bandera de la Comunitat de Madrid, oposin a la nostra bandera la seva estanquera, demostrant que ja ens consideren un altre país. Contra els catalans, la bandera d'Espanya. Excel·lent. Gràcies, doncs. L'hostilitat desfermada, en qualsevol cas, demostra la inviabilitat que el Barça continuï disputant la Liga española, una vegada assolit l'Estat propi. A l'espera que es configuri una gran lliga europea en la qual enquadrar-se, caldrà oferir-se a alguna de les quatre grans competicions continentals. Crec que potser ens convindria, durant uns anys, participar a la Lliga francesa. Aquests mesos, doncs, mentre acabem de fer la feina, ens exhibirem amb la samarreta de les quatre barres. I un humil suggeriment que segur que la directiva de Sandro Rossell no escoltarà: res de pantalons vermells. Toca blaus o grocs, alternant, amb una bona estrella blanca o vermella a un dels camals. Si la quadribarrada els excita, l'estelada podria contribuir a obrir totes les defenses de la Liga.

Comentaris

  1. Em pregunto què passarà quan toqui canviar de samarreta la temporada vinent. Les segones equipacions sempre canvien amb cada nova temporada. Serà qüestió de veure quina serà la sensibilitat d'en Rossell, molt minvada respecte d'en Laporta. Caldria mantenir-la fins que quedi tot resolt. Però, ho farà? Ho dubto. Trobo que per a ell, tot es redueix a la senzilla gestió de números i prou.
    El país s'ha despertat i l'empresa ho ha volgut aprofitar rendibilitzant-ho. Però, ho mantindrà? Tant de bo!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La LFP ens deixarà jugar amb estelada inclosa el dia k vegin k el Barça canvia de lliga, els espanyols ens oferiran un pacte fiscal o el k sigui el dia k vegin k ja hem marxat de casa, els diaris de la caverna ens pregaran i ens lloaran com fills pròdigs el dia k fem un cop de porta als nassos , els televidents espanyols ens donaran "ten points" cada cop k surtim a cantar a eurovisió...Sempre tard i sempre malament, per desgracia seva, però sense cap pena.

      Elimina
  2. Discrepo. En una Catalunya independent el Barça ha de jugar la lliga catalana, la que tinguem i siguem capaços d'organitzar. O és que ens hem de lliurar a l'organització, en aquest cas esportiva, d'una entitat d'un altre país veí? Tornaríem a caure en els mateixos errors. Ja se sap, la independència tindrà molts avantatges, molts, però, oblidem-nos de tenir competicions esportives potents de fútbol, bàsquet, handbol, etc. De hoquei patins si, veus. Esportivament serem com Suïssa, Àustria, potser en alguns aspectes semblants a Holanda. I no és poc. Però el més important és que serem, el que sigui, però serem.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…