Ves al contingut principal

Cinisme sense límits (#MarcaEspanya)

Diari de Setge del 14 d'octubre de 1713 (dia 82).

Delta de l'Ebre
A compte dels pressupostos generals de l'Estat (veí, sobretot perquè no en veiem un duro), aquests dies he tornat a percebre (per enèssima vegada) la sensació que la nostra no és només una causa nacional com les altres, sinó que té un alt contingut moral. Hem de desfer-nos del jou castellà per molts motius d'interès propi, però sobretot per construir un nou país sobre bases morals diferents. Sí, ja ho sé, digueu-me ingenu. Ingenu també per pensar que en política no val tot. D'acord. Però, ho sento, encara conservo una certa capacitat d'indignació. I sentir dia sí dia també en boca dels ministres espanyols l'apel·lació a la igualtat entre tots els espanyols em posa els péls de punta. Cal ser cínic per invocar constantment aquest principi mentre consagres pressupostàriament que cada extremeny rebi quatre vegades més diners en inversió pública que cada català. Així, com sona, en aplicació del principi suprem de la igualtat, cada extremeny val per quatre catalans. Cal ser desgraciat per anar repetint sistemàticament, com un mantra, principis que et passes sistemàticament per l'entrecuix. És impressionant.

Però no és un cas aïllat, el de les inversions a Catalunya: després que el seu govern, a través del ministre Wert, i el seu partit, a totes les àrees del domini lingüístic català on el Partido Popular ha pogut posar les seves urpes, hagi llançat en els darrers anys la major ofensiva de la història contra la llengua catalana des del 1939, Rajoy diu que "no ataco el català i no maltracto Catalunya" i que ell "no perjudica el català ni a les aules, ni a for, ni imposa cap cotilla lingüística". Després de posar fi legalment a més de trenta anys d'immersió lingüística i de consagrar el supremacisme castellà, fent que els jutges no hagin de conèixer la llengua dels ciutadans (per no parlar de les normatives escolars i sobre l'administració pública imposades a les Balears), el primer ministre espanyol diu que no ataca el català. Són uns autèntics pocavergonyes. L'ofensiva que ens llancen és la més gran des del 1939. D'una banda, això és cert, ens assegura completament la victòria, però, de l'altra, certifica que haurem de gruar-la de valent.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…