Cinisme sense límits (#MarcaEspanya)

Diari de Setge del 14 d'octubre de 1713 (dia 82).

Delta de l'Ebre
A compte dels pressupostos generals de l'Estat (veí, sobretot perquè no en veiem un duro), aquests dies he tornat a percebre (per enèssima vegada) la sensació que la nostra no és només una causa nacional com les altres, sinó que té un alt contingut moral. Hem de desfer-nos del jou castellà per molts motius d'interès propi, però sobretot per construir un nou país sobre bases morals diferents. Sí, ja ho sé, digueu-me ingenu. Ingenu també per pensar que en política no val tot. D'acord. Però, ho sento, encara conservo una certa capacitat d'indignació. I sentir dia sí dia també en boca dels ministres espanyols l'apel·lació a la igualtat entre tots els espanyols em posa els péls de punta. Cal ser cínic per invocar constantment aquest principi mentre consagres pressupostàriament que cada extremeny rebi quatre vegades més diners en inversió pública que cada català. Així, com sona, en aplicació del principi suprem de la igualtat, cada extremeny val per quatre catalans. Cal ser desgraciat per anar repetint sistemàticament, com un mantra, principis que et passes sistemàticament per l'entrecuix. És impressionant.

Però no és un cas aïllat, el de les inversions a Catalunya: després que el seu govern, a través del ministre Wert, i el seu partit, a totes les àrees del domini lingüístic català on el Partido Popular ha pogut posar les seves urpes, hagi llançat en els darrers anys la major ofensiva de la història contra la llengua catalana des del 1939, Rajoy diu que "no ataco el català i no maltracto Catalunya" i que ell "no perjudica el català ni a les aules, ni a for, ni imposa cap cotilla lingüística". Després de posar fi legalment a més de trenta anys d'immersió lingüística i de consagrar el supremacisme castellà, fent que els jutges no hagin de conèixer la llengua dels ciutadans (per no parlar de les normatives escolars i sobre l'administració pública imposades a les Balears), el primer ministre espanyol diu que no ataca el català. Són uns autèntics pocavergonyes. L'ofensiva que ens llancen és la més gran des del 1939. D'una banda, això és cert, ens assegura completament la victòria, però, de l'altra, certifica que haurem de gruar-la de valent.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas