Ves al contingut principal

Com crear un frau des de la responsabilitat (#Consulta2014)

Diari de Setge del 1 d'octubre de 1713 (dia 69).

L'Ampolla













Títol enigmàtic, avui. Passeu, passeu. Manel Manchón, periodista i gran tuiter (@mmcias), reflexionava aquests dies de forma àmpliament compartida a la xarxa, sobre quina majoria seria necessària per validar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Com que hem avançat tant, ara mateix, amb la discussió de la Llei de Consultes al mig del taulell, ja comencem a tocar aspectes fonamentals de procediment com aquest. Coneixeu la cançoneta de la necessitat d'evitar la fractura i tal i tal. La famosa responsabilitat que sempre queda tan bé d'esmentar. En base a això, ell era del parer que calia un sí superior al 60% per acceptar canviar d'una manera tan radical el statu quo vigent. Anava més enllà, doncs, d'allò que la Unió Europea va exigir en el referèndum de Montenegro, per exemple, que era un 55% de vots afirmatius (en va ser un 56%) i una participació del 50% del cens. A mi, francament, la generació de minories de bloqueig no em sembla un procediment massa democràtic. Les minories són minories. I sempre hi ha majories i minories, siguin primes o folgades. I la solució democràtica sempre és que la minoria accepti el resultat i la majoria el gaudeixi amb responsabilitat.

Sí, amics i amigues, a mi em sembla que prou majoria (ep, no pas la ideal, naturalment, no pas la que vull, que hauria de ser del 99% com a mínim!) és un 50,01%. Us explicaré el perquè. Posem-nos en el cas. Tots estem d'acord que cal votar-ho, oi? L'esmentat periodista, el primer. Segons les enquestes, tres quarts o més dels catalans volem la Consulta, i ràpid. I, una vegada votats, què passa si el sí guanya 54 a 46 o 59 a 41? Una vegada has fixat prèviament aquests percentatges per validar el resultat i aquest queda per sobre del 50% i per sota del percentatge marcat, què fas exactament. Com justifiques que el parer de la majoria no té valor? Com gestiones una sortida democràtica? Fent una cosa diferent a la que vol la majoria? Perdoneu, però em penso que en nom de la responsabilitat s'estaria generant una situació de tensió insostenible per irresponsable. Posem-nos ara en l'altre cas. El sí guanya 51 a 49 i no s'han fixat requisits de majoria qualificada. Com és gestiona un resultat tan ajustat? Simplement, invocant les regles de la democràcia! És així de simple. La Consulta és la gran oportunitat de resoldre (si més no per una temporada) aquest empat infinit. En el sentit que sigui. Faríem bé de no donar l'oportunitat a posar-nos una altra vegada en un cul de sac.

Comentaris

  1. No podia estar més d'acord amb la teva conclusió, per damunt de totes les especulacions i anhels tant a favor com en contra de la independència, es suposa que vivim en una democràcia, i com el seu nom indica, és el govern del poble, per tan és el poble qui te el poder de decidir que es fa amb el seu futur, mal li pesi a qui sigui.
    Aleshores seria una incoherència que prevalgués la voluntat de la minoria per damunt de una majoria no qualificada; ja que llavors ens podríem trobar davant d'un altre pregunta, Que es considera una minoria qualificada?, tranquils, espereu, que ja m'explico. Si quan es fes la consulta anés a votar un 99,9% de la població, i un 49,9% votés no, podria entendre que parlessin de majoria no qualificava, perquè certament gairebé la mitat de la població hi havia votat en contra; però per sort o per desgracia nostra, aquest cas molt rarament es dóna, en cap país democràtic.
    Doncs quin és el nostre model real? els resultats que ens podríem trobar, podrian ser, (i sóc molt optimista en quan a intenció de vot) quelcom per l'estil, SI 36%, NO 34%, abstenció 30%.
    Podríem dir que un 64% de la població estava a favor del NO?, evidentment que no, com tampoc podríem dir que un 66% estava a favor del SI; tenim un fragment de la població que no ha votat, els motius poden ser molts i diversos, però ben segur que entre totes les abstencions, si haguessin anat a votar hi haurien tant vots pel SI com pel NO, però la crua realitat és que com no han votat no compten, i el 70% que si ho ha fet, es converteix en el 100% dels vots escrutats.
    Davant d'aquests fets qui (que no fos la senyora Cospedal), s'atreviria a adjudicar-se el 30% d'abstencions (majoria silenciosa) com a vots al seu favor? Evidentment ningú mínimament democràtic, però aquest percentatge existeix, i el no saber el seu parer i no poder atribuir el pes cap a un cantó o altre de la balança, és aquest grup qui avala que un resultat del 50,1% dels vots es qualifiqui de majoria.

    ResponElimina
  2. Hola!
    Permeteu-me que parli d'una altra cosa. A Nació Digital acaben de publicar la GigaFoto. És formidable!! Acabo de fer un càlcul dins del possible. A mi em surt una aproximació de.... 2.800.000 de bitxets catalans!!!!!! No exagero!!!!!!!
    Si ho voleu comprovar -mireu de no tornar-vos bojos!- poseu-vos-hi:
    http://www.naciodigital.cat/noticia/59309/gigafoto/via/catalana

    Bé, ara ja m'he llegit l'apunt del dia. Bravo per les disquisicions filosòfiques! No hi ha problema. Amb la que han engegat els del Gobierno d'Espanya amb els pressupostos pel 2014, ara ja tot queda amb majoria absoluta total. Almenys és el què m'està dient l'assistenta de casa ara mateix. Poca conya: és el millor centre d'estadística que no us podeu imaginar!!!

    ResponElimina
  3. Però aquest ha pensat què passaria en una Catalunya propietat d'Espanys amb un 53% de vots a favor de la independència? Ah! què el vot d'un espanyol val més...!

    Respecte al comentari d'en Ramon Llull sobre la gigafoto, al tram on era el responsable ens va comptar. Nosaltres estàvem en posició 1022-1026 i faltaven uns 80 m pel final del tram.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…