Ves al contingut principal

Duran s'enfila al cavall (#MemòriaHistòrica)

Diari de Setge del 11 d'octubre de 1713 (dia 79).

Pluja de tardor
De la darrera intervenció del Gran Timoner al Debat de Política General hi ha una afirmació que va fer forat en l’ànim de Josep Antoni Duran i Lleida. Durant les setmanes posteriors, crec, és l’única formulació del president Mas que el Cerillo s’ha atrevit a contestar públicament de manera reiterada i amb desenvolupament argumentari creixent. És aquella en la qual el primer afirmava que fa cent anys que intentem la tercera via amb l’èxit que és patent. Duran ha respost per activa i per passiva que en temps del president Pujol tots plegats érem feliços. El catalanisme, segons ell, ha arrencat en aquests anys de l’immobilisme espanyol moltes coses, com per exemple, un estatus d’oficialitat per a la llengua catalana. Els federalistes utòpics, també aquí, han coincidit plenament en l’anàlisi amb el de la Franja. La seva visió de la història recent del catalanisme presenta una paradoxa important, però: com explicar que després de tots aquests èxits, la immensa majoria del país hagi desertat massivament dels rengles de l’autonomisme i el federalisme per hostatjar-se en les incerteses de l’independentisme.

Però és que en Duran, passant al contraatac, no ha trigat a reforçar la seva idea amb l’afirmació que, en contrast, l’independentisme rupturista sempre ha fracassat fins ara. És més, que tots els intents històrics de fractura han estat fallits, començant pels fets de 1714 que ara celebrem en el Tricentenari, durant els quals, per a indissimulada satisfacció de Joaquim Coll, els aliats europeus ens van deixar “amb el cul a l’aire”. És una perspectiva que em meravella. Resulta que els enemics de l’independentisme del segle XXI s’enfilen als seus cavalls dels segles XVII al XX per alinear-se amb els espanyols/castellans que ens van aplicar dosis criminals de violència per reprimir els anhels de sobirania dels catalans. I ara, quan l’independentisme confia en què la solució només pot venir de l’aplicació de les regles de la democràcia, Duran i els seus ens tornen a recordar que els nostres enemics són superiors pel que fa a la seva capacitat d’imposar-se militarment, com sempre han fet fins ara. Mirar-te els teus compatriotes reprimits des de la caserna dels vencedors, francament, no em sembla la postura moralment més digna d’observar el passat.

Comentaris

  1. El senyor Duran odia ser català, si podes tornar enrere naixeria als "mandriles" i seria feliç com a ministre de.... qualsevol cosa... però ministre.

    ResponElimina
  2. Potser en Duran somnia secretament que l'exercit espanyol torni a entar per la Diagonal, elimini la Generalitat, empresonin eel president Mas i, a ell, l'anomenin virrey de Cataluña. Càrrec vitalici es clar.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…