Duran s'enfila al cavall (#MemòriaHistòrica)

Diari de Setge del 11 d'octubre de 1713 (dia 79).

Pluja de tardor
De la darrera intervenció del Gran Timoner al Debat de Política General hi ha una afirmació que va fer forat en l’ànim de Josep Antoni Duran i Lleida. Durant les setmanes posteriors, crec, és l’única formulació del president Mas que el Cerillo s’ha atrevit a contestar públicament de manera reiterada i amb desenvolupament argumentari creixent. És aquella en la qual el primer afirmava que fa cent anys que intentem la tercera via amb l’èxit que és patent. Duran ha respost per activa i per passiva que en temps del president Pujol tots plegats érem feliços. El catalanisme, segons ell, ha arrencat en aquests anys de l’immobilisme espanyol moltes coses, com per exemple, un estatus d’oficialitat per a la llengua catalana. Els federalistes utòpics, també aquí, han coincidit plenament en l’anàlisi amb el de la Franja. La seva visió de la història recent del catalanisme presenta una paradoxa important, però: com explicar que després de tots aquests èxits, la immensa majoria del país hagi desertat massivament dels rengles de l’autonomisme i el federalisme per hostatjar-se en les incerteses de l’independentisme.

Però és que en Duran, passant al contraatac, no ha trigat a reforçar la seva idea amb l’afirmació que, en contrast, l’independentisme rupturista sempre ha fracassat fins ara. És més, que tots els intents històrics de fractura han estat fallits, començant pels fets de 1714 que ara celebrem en el Tricentenari, durant els quals, per a indissimulada satisfacció de Joaquim Coll, els aliats europeus ens van deixar “amb el cul a l’aire”. És una perspectiva que em meravella. Resulta que els enemics de l’independentisme del segle XXI s’enfilen als seus cavalls dels segles XVII al XX per alinear-se amb els espanyols/castellans que ens van aplicar dosis criminals de violència per reprimir els anhels de sobirania dels catalans. I ara, quan l’independentisme confia en què la solució només pot venir de l’aplicació de les regles de la democràcia, Duran i els seus ens tornen a recordar que els nostres enemics són superiors pel que fa a la seva capacitat d’imposar-se militarment, com sempre han fet fins ara. Mirar-te els teus compatriotes reprimits des de la caserna dels vencedors, francament, no em sembla la postura moralment més digna d’observar el passat.

Comentaris

  1. El senyor Duran odia ser català, si podes tornar enrere naixeria als "mandriles" i seria feliç com a ministre de.... qualsevol cosa... però ministre.

    ResponElimina
  2. Potser en Duran somnia secretament que l'exercit espanyol torni a entar per la Diagonal, elimini la Generalitat, empresonin eel president Mas i, a ell, l'anomenin virrey de Cataluña. Càrrec vitalici es clar.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)