Ves al contingut principal

El repte del 50% (#Consulta2014)

Diari de Setge del 17 d'octubre de 1713 (dia 85).

Bellpuig
Fa pocs dies, després del fiasco de la concentració del 12 d'octubre, Albert Rivera avisava en una entrevista a RAC1 que Ciutadans només participarà en un referèndum sobre la independència de Catalunya si és convocat pel Govern espanyol. De totes les objeccions que he llegit contra la insistència a organitzar una Consulta (encara que sigui només emparada per la legislació catalana i en obert enfrontament amb Madrid), abans de passar a les plebiscitàries, més que les que posen l'accent en les dificultats logístiques, la més fonamentada al meu parer és aquella que afirma que permetria els dependentistes fer-ne boicot. En efecte, la resposta del líder de Ciutadans apunta a una estratègia general en aquell bàndol de caire moralment degradant: evitar que la participació assoleixi la quota del 50%, la necessària per a obtenir una validació internacional del resultat. Insisteixo en un argument bàsic: la imatge de la suspensió de facto, per la força, de la votació, seria una victòria descomunal i definitiva davant del món. Potser val la pena, per tant, córrer el risc de continuar endavant tant sí com no amb la convocatòria, una vegada el Govern espanyol hagi encarregat al Tribunal Constitucional la suspensió de la Llei de Consultes. Estic cent per cent d'acord, per exemple, amb la primera part dels arguments que hi exposa l'Enric Vila.

És aquest un repte difícil, molt difícil, però que crec que podríem guanyar. La darrera enquesta del CEO situava el sí a la independència en un un 55,6% de les respostes en intenció de vot directa: dels dos mil entrevistats, doncs, 1112 afirmaven que anirien a votar sí. De fet, és un resultat per sobre de la meitat del cens (uns 2,6 milions de catalans) que s'ha repetit en els quatre darrers Baròmetres d'Opinió Política de l'ens. Crec que és molt improbable que, en cas d'una consulta no acordada, el nombre de partidaris de la independència que acudissin a les urnes caigués substancialment. És evident que el nombre de catalans partidaris d'anar a votar és creixent i se situa en marges de pràctica unanimitat, fet que ens permetria esgarrapar algun vot més al bloc dels dubitatius i dels del no. La gran virtut de mantenir el rumb fos com fos seria precisament el fet que l'aposta per la Consulta tant sí com no mantindria fins a l'instant final d'introduir la papereta a l'urna, en cadascun dels votants, la percepció que la causa independentista va lligada amb l'exercici dels drets democràtics més bàsics. Podríem fer una campanya apel·lant bàsicament a la democràcia. Aquesta associació ens resulta d'un valor incalculable. Crec que ens fa imbatibles. Hauríem de valorar ben bé, molt seriosament, si no ens compensaria mantenir-la fins al final.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…