Ves al contingut principal

Els equidistants (#dependentisme)

Diari de Setge del 28 d'octubre de 1713 (dia 96).

Cadaqués (Alt Empordà)











El dependentisme català és prou variat. N'hi ha l'honest, el que no se n'amaga. N'hi ha també el que legítimament dubta, naturalment. D'entre tots ells, a mi em fa una ràbia molt especial la raça dels equidistants. Posem per cas, entre tants d'altres apostats als mitjans des d'una falsa neutralitat, un Albert Montagut. Resulta que l'Estat ha desfermat una ofensiva impressionant, que ells són capaços d'identificar perfectament. Els equidistants poden dedicar el mateix temps que els independentistes convençuts a descriure tots els incompliments, menyspreus i males intencions de l'espanyolisme contra Catalunya. Són ben capaços de descriure minuciosament l'operació d'ensorrament del país que estan practicant des de ponent. I quan acaben, què més, et preguntes. Doncs, es queden exactament igual. Tenen un mecanisme mental que els obtura la sortida natural. Espanya no ens vol com som, no ens respectarà mai, juga a aniquilar-nos, ho saben perfectament, però això no activa en ells cap conclusió defensiva.

Al contrari, tot just després de denunciar que no s'està produint un veritable debat a fons sobre la independència (i fa dotze mesos que no parlem, gairebé, d'una altra cosa!), els encanta acabar, buscant-ho directament o no, presentant les dues parts en conflicte com a iguals. Ells són exactament al mig, tot i que uns demanem votar i els altres treballen cada dia per impedir-ho. Ells són purs, imparcials. Exigeixen educació, rigor i ètica en l'anàlisi a tothom. Tot s'ho miren amb fredor exquisida, des de la barrera. Enginyers socials, mantenen una delicada equidistància entre els negrers i els seus esclaus. El seu capteniment, però, encara que ells no ho admetran mai, només serveix per consagrar una situació de profunda desigualtat entre aquells qui tenen el monopoli de la força i els qui pateixen les conseqüència de la seva voluntat de dominació. És temps de triar camp. De ser honestos: una virtut intel·lectual que la immensa majoria dels membres de la raça dels equidistants, dependentistes amb pell de xai, desconeixen radicalment.

Comentaris

  1. Amb el joc de l'equidistància, el què fan sense dir-ho és pregonar tots els seus temors divins i infernals. Acabo d'escoltar als "Matins" allò de que està molt bé això de manifestar-se cívicament i massivament durant dos anys. Però que no es té present que en unes eleccions catalanes hi vota molta més gent que no surt a manifestar-se. Cansen. Hi havia en Hèctor López Bofill i s'ha quedat sol i amb la boca oberta, bocabadat. I això que tots els altres són assenyats! Aquest seny tan identificador del què amaga -por-, ens porta i ens portarà a una confederalització descafeïnada. Millor això que no-res. D'acord. Potser no donem més de sí. Potser. Les pors ancestrals i arrossegades pel borbonisme i feixisme ens ho posen difícil. També, el sant temor de perdre-hi els diners amb l'empresa. Mirada curta i plena de miopia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Petita nota: Fa dies que la valoració dels articles cal fer-la des de l'espai d'opinió. Sinó, no es pot votar.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.