Els equidistants (#dependentisme)

Diari de Setge del 28 d'octubre de 1713 (dia 96).

Cadaqués (Alt Empordà)











El dependentisme català és prou variat. N'hi ha l'honest, el que no se n'amaga. N'hi ha també el que legítimament dubta, naturalment. D'entre tots ells, a mi em fa una ràbia molt especial la raça dels equidistants. Posem per cas, entre tants d'altres apostats als mitjans des d'una falsa neutralitat, un Albert Montagut. Resulta que l'Estat ha desfermat una ofensiva impressionant, que ells són capaços d'identificar perfectament. Els equidistants poden dedicar el mateix temps que els independentistes convençuts a descriure tots els incompliments, menyspreus i males intencions de l'espanyolisme contra Catalunya. Són ben capaços de descriure minuciosament l'operació d'ensorrament del país que estan practicant des de ponent. I quan acaben, què més, et preguntes. Doncs, es queden exactament igual. Tenen un mecanisme mental que els obtura la sortida natural. Espanya no ens vol com som, no ens respectarà mai, juga a aniquilar-nos, ho saben perfectament, però això no activa en ells cap conclusió defensiva.

Al contrari, tot just després de denunciar que no s'està produint un veritable debat a fons sobre la independència (i fa dotze mesos que no parlem, gairebé, d'una altra cosa!), els encanta acabar, buscant-ho directament o no, presentant les dues parts en conflicte com a iguals. Ells són exactament al mig, tot i que uns demanem votar i els altres treballen cada dia per impedir-ho. Ells són purs, imparcials. Exigeixen educació, rigor i ètica en l'anàlisi a tothom. Tot s'ho miren amb fredor exquisida, des de la barrera. Enginyers socials, mantenen una delicada equidistància entre els negrers i els seus esclaus. El seu capteniment, però, encara que ells no ho admetran mai, només serveix per consagrar una situació de profunda desigualtat entre aquells qui tenen el monopoli de la força i els qui pateixen les conseqüència de la seva voluntat de dominació. És temps de triar camp. De ser honestos: una virtut intel·lectual que la immensa majoria dels membres de la raça dels equidistants, dependentistes amb pell de xai, desconeixen radicalment.

Comentaris

  1. Amb el joc de l'equidistància, el què fan sense dir-ho és pregonar tots els seus temors divins i infernals. Acabo d'escoltar als "Matins" allò de que està molt bé això de manifestar-se cívicament i massivament durant dos anys. Però que no es té present que en unes eleccions catalanes hi vota molta més gent que no surt a manifestar-se. Cansen. Hi havia en Hèctor López Bofill i s'ha quedat sol i amb la boca oberta, bocabadat. I això que tots els altres són assenyats! Aquest seny tan identificador del què amaga -por-, ens porta i ens portarà a una confederalització descafeïnada. Millor això que no-res. D'acord. Potser no donem més de sí. Potser. Les pors ancestrals i arrossegades pel borbonisme i feixisme ens ho posen difícil. També, el sant temor de perdre-hi els diners amb l'empresa. Mirada curta i plena de miopia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Petita nota: Fa dies que la valoració dels articles cal fer-la des de l'espai d'opinió. Sinó, no es pot votar.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas