Ves al contingut principal

Futuròlegs deshonestos (#Europa)

El Born CC
Diari de Setge del 5 d'octubre de 1713 (dia 73).

Des de fa unes setmanes, Espanya i l'establishment català han llançat els seus a fer por. Alguna cosa potser té a veure el creixement de més d'un 11% en el pressupost del CNI per a l'any vinent. Es tracta de tornar a insistir (ja ho van fer amb resultats ben magres durant mesos, la tardor passada), per activa i per passiva, en el fet que ens esperen les tenebres exteriors. Serem com Somalilàndia però amb calçotets. El que més em crida l'atenció d'aquesta ofensiva és la profunda deshonestedat intel·lectual amb la qual es produeixen els enemics de la llibertat de Catalunya. Especialment, aquells (per posar-hi noms, d'un Albert Montagut a un Xavier Sardà) que volen aparèixer com a simpàtics dubtosos predisposats a ésser convençuts, quan en realitat, es tracta de partidaris abrandats de la dependència que no s'atreveixen a defensar la seva tria públicament per motius bàsicament d'estratègia. Se'ls veu contínuament amb aquell posat de, no si a mi m'agradaria molt això que dieu, però és que no és possible perquè el món és així. Es passen el dia reclamant un debat seriós i ofereixen després estampes patètiques de demagògia de pati d'escola.

Exigeixen saber exactament tots els detalls del que ens passarà si els catalans optem per la independència. Cap especulació. Ni una. Tot ha de ser d'una claredat extrema: quan s'enfonsarà el PIB, quants anys trigarem a entrar a la Unió Europea i a les Nacions Unides, com ens finançarem d'entrada. I mil i una dades més. Naturalment, a mi em sembla perfecte que totes aquestes variables s'analitzin amb tot el detall possible. Que s'explorin totes les alternatives que es poden produir, des de la més agressiva, a la més benigna. Però el que més bèstia em sembla de l'actual campanya del dependentisme és el marcat desvergonyiment permanent de plantejar l'opció més negativa no pas com una de les possibles, sinó com l'absolutament certa. Es pontifica el catastrofisme més absolut amb una seguretat que fa feredat. I, naturalment, aquest capteniment fa palès, també en aquest àmbit del combat argumental, la superioritat moral dels uns i la profunda desesperació i males arts dels altres. Res de nou, des de fa tres segles, en el cantó fosc de la força.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…