Ves al contingut principal

Kossove, una lliçó de realisme (#Europa)

Kossove
Diari de Setge del 30 d'octubre de 1713 (dia 98).

No hi entenc gaire, però sempre he sentit a dir allò que, en certs esports de lluita, l'important és aprofitar al teu favor l'impuls de l'atacant per girar-lo en contra seu. Fa dos dies saltava als mitjans la notícia que la Unió Europea ultima un acord d'associació amb Kossove, pel qual el jove país balcànic gaudirà de l'espai de lliure comerç europeu mentre acaba de negociar la seva adhesió en una segona fase. Segons sembla, tot i els esforços realitzats per Espanya per evitar-ho, Europa ha volgut evitar el dret de vet dels estats membres fent que, per primera vegada, sigui la mateixa Unió la signatària de l'acord. Una hàbil estratagema. El fet demostra dues coses importants. La primera, que l'actitud agressiva dels nostres veïns ens juga molt a favor a nivell internacional. S'entesten una i altra vegada a fer el ridícul i això ens va molt bé (com ara, en la reacció a la sentència del Tribunal d'Estrasburg sobre l'anomenada doctrina Parot. El Regne d'Espanya ho tenia molt fàcil: hauria d'haver reconegut Kossove des del primer dia, com han fet 23 dels 27 Estats de la Unió (i estan en vies de fer-ho els qui falten) i haver negat que aquell cas tingués absolutament res a veure amb el de Catalunya i Euskadi.

I tema resolt. Però, no. S'hi van posar histèrics i ara caminen directes cap al ridícul. Però la notícia constata un segon fet molt i molt rellevant: més enllà de la interpretació malintencionada que els representants dels Estats puguin donar a certs preceptes dels Tractats, de Joaquín Almunia a Francesc Granell, la Unió Europea té una pulsió constitutiva que tendeix a la integració. L'objectiu últim de l'organització és el d'aplegar tot el continent en una sola unitat econòmica i política (amb les dificultats i el calendari de llarg termini que calgui). I això determina el seu comportament, tot i tractar-se d'una unió d'Estats. Per aquest motiu, davant els inconvenients que puguin sorgir, s'adapta en cada cas a la realitat per permetre continuar endavant en els processos d'integració de nous territoris. Què més, en el d'un espai que ja forma part de la Unió i en el qual caldria privar de la ciutadania europea milions de persones. I això, els agradi o no, passarà també amb Catalunya. Si és que els catalans volem formar-ne part, naturalment, que encara està per veure si ens interessa.

Comentaris

  1. Aquesta noticia es un autentic torpede a la linia de flotacio dels arguments caspanyols. Els nostres intelectuals farien be de difondre-la i discutir-la als mitjans abastament.

    ResponElimina
  2. El ridícul d'aquesta gent és permanent. En realitat, no s'han tret el franquisme de sobre. O, el que és pitjor encara: Potser el franquisme va ser, i segueix essent, el més viu reflex d'una manera de ser d'una majoria de gent espanyola. Ja s'ha moltes vegades, que cada terra genera els seus polítics, els seus líders. Quan l'Espe Aguirre, diu que "Catalunya nos pertenece", ho diu amb el viu sentiment de propietat privada. Etc., etc.....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però aquesta notícia no serà mai divulgada per la premsa ecspanyola, i si ho es ho serà de forma esbiaixada i amb arguments falsos. El que els interessa es que els votants estiguin mal informats o simplement desinformats. La nostra feina es no defallir i donar explicacions a tots aquells que sabem que no acaben d'entendre aquesta mena de coses.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…