Ves al contingut principal

Molt fan de la Tercera Via (#dependentisme)

Diari de Setge del 8 d'octubre de 1713 (dia 76).

S'Agaró
L'èxit apostoflant de la Via Catalana i la seva conseqüència política fonamental, el compromís de CiU, ERC, ICV i la CUP de fixar abans d'acabar l'any la data i la pregunta, ha desfermat la bèstia. L'establishment, ara sí que molt, però molt (disculpeu-me la vulgaritat) acollonit, ha decidit llançar-se a tomba oberta a conjurar el perill. El paper de La Vanguardia en tot plegat, certament, passarà als annals de la història de l'ètica periodística. Els 300 de sempre, representants pel seu Consell d'Administració, el Pont Aeri, s'han posat en marxa per intentar torpedinar com sigui el propòsit aprovat per una amplíssima majoria de 87 (64,4%) diputats al Parlament de Catalunya. Es pot dir que han caigut de quatre grapes en el parany. Els han traït els nervis. La famosa tercera via, setmanes abans dita diàleg, havia de mantenir-se en la nebulosa, en la indefinició. Com una boira a tota hora present, ben enganxosa però inconcreta. Que es pogués brandar contra les incerteses de l'independentisme. Però, intensificada la tensió, el pànic que sent l'establishment davant la consolidació progressiva del procés li ha fet donar el pas en fals definitiu.

I és que, contrastats amb la realitat, el diàleg i la tercera via és desfan com un terròs de sucre. Ahir mateix, la proposta més tímida possible de reforma del finançament amb un sistema "singular" (no concretat) i respectant el principi d'ordinalitat li va ser rebutjat de manera humiliant als mateixos morros a l'Alicia Sánchez Camacho. Immediatament, els governs de Madrid i València, i fins i tot el del PSOE i IU a Andalusia, van rebutjar radicalment la proposta. Cal concretar propostes, doncs, parlar cada dia del diàleg i de la tercera via. En sóc molt partidari. És la manera perfecta de desenmascarar l'estafa que representen. De demostrar cada dia empíricament, si és que algú en podia dubtar, de la inviabilitat radical de qualsevol alternativa a la independència que no sigui no ja el manteniment de l'statu quo, sinó directament la liquidació de l'autonomia. Així, doncs, endavant amics i amigues dependentistes. Sortiu a la plaça. Concreteu les vostres propostes. Que els independentistes no cal ni que baixem de l'autobús per demostrar que només intenteu confondre la gent. Que només hi ha fum. Espanya està decidida a un combat a mort i no els farà ni una sola concessió: els esperem, doncs, amb els braços oberts. I cada dia som més.

Comentaris

  1. Avui Can Godotis s'ha convertit en "Furthur" l'autobus dels Merry Pranksters. Marius Carol, Sarda i tutti quanti han hagut de caure de cap a la marmita de l' LSD. Pq s'han passat tot el dia parlant d'una "tercera via" que no ha vist ningu ni ningu demana. El deliri col.lectiu ha arrivat tan lluny que (com tu dius) passara als anals del periodisme i segurament tambe de la medicina psiquiatrica. I si no hi passa tranquils, que ja ens encarregarem nosaltres der recordar-los-ho. Donec perficiam.

    ResponElimina
  2. Ahh que em deixava la foto!
    El de la boina no es Ken Kesey, es Duran i Lleida.
    Al voltant podeu veure, al Navarro, la Camatxo, Carol, Granell, Coll, el Pingui, Antich, Sandro Rosell, Faine, Nadal i perdoneu-me tots els que em deixo.

    http://www.key-z.com/KeseyBusEbaySM.jpg

    I cap avall que fa baixada!

    ResponElimina
  3. Aquí la qüestió és dependència o independència. No hi ha tercera via. El que proposen és més dependentisme. És l´únic que cal dir.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.