Ves al contingut principal

No acceptaran rei que entri per Aragó (#Ciutadans)

Diari de Setge del 26 d'octubre de 1713 (dia 94).

Museu Blau (Barcelona)
Aquests dies, l'Albert Rivera passeja per les televisions espanyoles i catalanes (ell, tan perseguit, sí que pot) explicant el seu nou Movimiento. Déu n'hi do amb el nom, però, en fi, no insistiré en el tema, que ja s'ha dit gairebé tot. Avui vull referir-me a la insistència d'ell i els seus a contribuir argumentalment al triomf  de l'independentisme català. Ja hem comentat abastament en aquest espai (tot i que en conjunt en parlo poc de Ciutadans) en el paper fonamental que juga aquesta opció a l'hora d'escenificar la impossible entesa amb Espanya. Ciutadans, de fet, és l'exemple gairebé perfecte del perquè, sense acceptar la submissió als dictats de Madrid, és impossible viure depenent d'Espanya. Ells, que frisen per la dependència, han estat incapaços de fer-se depenents i continuen existint com un partit exclusivament català. Naturalment, ara intenten posar fi a aquesta situació tan irregular. I,en fer-ho, han decidit fer indirectament, altra vegada, una nova contribució bàsica a la nostra causa.

Sí, amigues i amics, demostraran novament (com ja va fer Miquel Roca fa unes dècades) que Espanya, la Castella gran, no pot acceptar cap proposta de comandament vinguda de llevant, fins i tot encara que sigui construïda des de l'espanyolisme més radical. Tot plegat em recorda dues cites clàssiques, nascudes en el moment en el qual l'arxiduc Carles i les potències aliades es plantegen des de quin punt convé emprendre l'ocupació militar de la península. Vicente Bacallar, marquès de San Felipe, sard d'origen valencià, des del bàndol borbònic, escriuria anys més tard que “el golpe mortal para la España era atacar la Andalucía porque nunca obedecería Castilla a rey que entrase por Aragón, porque ésta era la cabeza de la Monarquia”. Amb expressió gairebé idèntica, el cavaller austriacista català Francesc de Castellví escriuria, a les seves Narraciones históricas, “que juzgarían presumía la Corona de Aragón darles ley; […] que si el rey entraba por Andalucía a ocupar Madrid se mantendría en el reino, y que si intentaba por las partes de Aragón y Valencia no permanecería”. Un altre tricentenari, doncs, per a Ciutadans.

Comentaris

  1. SEMBLAR SER,QUE L'ESTAN BUSCANT LES PESIGOLLES A EL "NUET-NUET","DE DONDE SACA PA TANTO COMO DESTACAR"----AIXO DE LAS FUNDACIONS,DONA MOLT DE SI...QUINA "COÑA"¡¡¡¡¡

    ResponElimina
  2. Deliciós aquest final, digne d'un artista de les lletres!
    Referent a C's els trobo tant summament patètics que no els he trobat encara el qualificatiu apropiat, seriosament parlant. Només els faltava tenir-hi incorporat aquest "Jordi" Cañas. És un diablet que marca la defenestració de tot el mateix projecte de C's, nom inclòs. Tots els partits han passat per aquesta mena de crisi d'exhibir els seus petits monstruets. Però, és que aquest és de fira!!

    ResponElimina
  3. Recordo que l'any 1982 es va presentar per a la presidència del govern un tal Landelino Lavilla Alsina, crec que era de Lleida el paio. Com que tots els centristes havien anat al PP ja tant se'ls enfotia, per això van presentar com a candidat a un català hiperfranquista, clar i es després va desfer UCD. Un altre exemple, més anecdòtic si voleu

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…