Ves al contingut principal

Prohibir els feixistes (#Democràcia)

Diari de Setge del 22 d'octubre de 1713 (dia 90).

Salou
És escaient també després del cop de maça d'Estrasburg d'ahir contra la doctrina Parot. Potser avui defensaré un posicionament poc popular. Minoritari fins i tot. Amb motiu de l'agressió als assistents a l'acte institucional de la Diada celebrat a la Delegació del Govern a Madrid i de les crides i convocatòries de mobilització dels grups feixistes a Barcelona amb motiu del darrer Día de la Raza, ha pujat d'intensitat el sempre latent debat sobre la conveniència o no de prohibir directament els partits i grupuscles d'aquesta mena. Es tractaria d'aplicar-los la famosa Llei de Partits ideada fa alguns anys contra el nacionalisme radical basc. Naturalment, en el seu dia, la immensa majoria dels nacionalistes catalans varem ser contraris a l'aprovació d'aquella llei que molts varem considerar de dubtós pedigrí democràtic. Molt de compte perquè com a conseqüència de la seva aplicació, milers de persones han estat privades dels seus drets polítics fonamentals. Ara, en canvi, molts semblen partidaris d'aplicar-la als grups feixistes. Es tracta d'anar per la via del mig i evitar el creixement d'aquestes plataformes d'intolerància política, que comencen a esdevenir una xacra important no només aquí, sinó a nivell general europeu.

Naturalment, sóc partidari d'una actuació contundent contra aquesta gentussa, tant al carrer com als jutjats (que no passa per bromes com les dels 300 euros als assaltants de Blanquera). Però, crec que no ha de seguir la via de la Llei de Partits, bàsicament, per motius ètics i pragmàtics. Ètics, perquè només considero defensables actuacions dirigides contra persones concretes com a conseqüència d'actes determinats, que puguin ser objecte de judici, prova efectiva i condemna. És el que se suposa que la legislació penal ha establert com a base d'actuació des de temps immemorials. Però també hi ha un motiu més pragmàtic. Aval·lar de forma incoherent un ús indiscriminat de la Llei de Partits se'ns pot acabar girant en contra quan decidim tirar pel dret i trencar amb la legitimitat democràtica espanyola per construir el nostre propi Estat. En aquest sentit defensar la derogació de la Llei de Partits, no el seu ús, és també una manera de defensar-nos de la repressió que Espanya, sense pietat, a hores d'ara tothom ja té ben clar que ens prepara. En parlarem.

Comentaris

  1. Sempre he pensat que utilitzarien la llei de partits per a aturar tot el procés i posar els seus al govern de la Generalitat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…