Ves al contingut principal

Símbols del poder (#xocdetrens)

Diari de Setge del 21 d'octubre de 1713 (dia 89).

"La lliçó d'anatomia del Doctor Nicolaes Tulp" (Rembrandt)















El 1632 el gran mestre Rembrandt pintava la La lliçó d'anatomia del Doctor Nicolaes Tulp. A l'Europa emergent neixien grans homes cridats a deixar empremta en la cultura mundial, com ara Baruch Spinoza, John Locke i Johannes Vermeer. Es fundava també la borsa de Frankfurt. Aquell any, en aquest racó de la Mediterrània es posava una de les falques fonamentals per a la fractura futura entre Catalunya i la Monarquia hispànica. La de la Guerra de Separació que esclataria l'estiu del 1640. Després d'haver fet un primer intent a poc d'iniciar-se el seu regnat, Felip IV de Castella (III comte de Barcelona) renunciava definitivament a cloure en forma la Cort general oberta als catalans i prorrogada d'ençà del 1626. La munió de conflictes i, per tant, de contrapartides exigides a la monarquia per resoldre'ls, no compensaven, a parer dels ministres reials el donatiu o servei econòmic que el país, lliurement, els oferiria a canvi. D'entre aquelles topades constants entre el país i el monarca, una de les més destacades, que generà més passions al carrer, fou la que esclatà en relació a la vigència del privilegi de cobertura dels consellers o representants de la ciutat de Barcelona.

Com els grans nobles de la monarquia, en manifestació del seu rang, els més alts representants de la capital catalana reivindicaven el seu dret a mantenir llurs caps embarretats en presència del mateix rei. L'opinió pública els donà empara amb abrandament: "els catalans tenen en dret de rebre els reis coberts dalt del cavall i donar-li un petó a la mà sense baixar del cavall" (afirmava un escrit de l'època), perquè "és preferible morir que ser deshonrat". Aquesta potestat de mantenir-se coberts era representació mateixa de la llibertat, a parer de tractadistes com ara Dimes Porta: "de todo lo qual se puede harto echar de ver qual deve ser la libertad: las costumbres, los pactos, los fueros y los derechos del político vasallo acia su señor." El respecte al costum suposava el manteniment incòlume d'un determinat grau repartiment del poder, aleshores com ara, posat en qüestió. En aquell moment del segle XVII, pel comte-duc d'Olivares, ara, per l'Espanya rampant del Partit Popular, a la mateixa cara del Foment del Treball. No sé perquè, he recordat aquest vell conflicte aquests dies. No el menystinguem: com sempre ha estat, el protocol és encara avui la cara externa del poder. I el nostre combat amb Espanya és una guerra per la devolució del poder, de la sobirania.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…