Ves al contingut principal

Tornar a començar, una o dues generacions després (#noupaís)



Aldover (Baix Ebre)
Diari de Setge del 3 d'octubre de 1713 (dia 71).

Suposo que, perquè, com tants centenars de milers de catalans, m'hi sento personalment i vivencialment identificat, he vibrat amb l'article "Construint la Via", signat a sis mans a El Períódico per militans de base de CDC, ICV, PSC, ERC, EUiA i la CUP. Es tracta d'una selecció d'homes i dones que, a més de participar modestament en política, són fills de l'emigració espanyola en primera o segona generació. L'argument central m'ha captivat. Alguns trobareu que ja s'ha dit molt, però jo no l'havia captat mai amb la força evocadora que ells li han sabut donar. Implícitament, comparen el procés de construcció del nou Estat català amb l'emigració que van haver d'entomar els seus pares i mares o els seus avis i àvies. La semblança, ben considerada, em sembla triplement encertada, feliç. En un i altre cas (tot i el que exigeixen alguns en sentit contrari, fent trampes, tal i com exposaré en els apunts dels propers dies) existeixen incerteses importants en l'aventura (en el millor sentit de la paraula) que s'emprèn.

Sempre, en tots els grans reptes vitals que paga realment la pena emprendre, existeix un grau de dubte de futur que cal saber controlar per evitar l'immobilisme. Perquè si hi ha alguna cosa que segur que no millora la teva situació (encara que Rajoy no ho practiqui) és no fer res. L'emigració dels seixanta i setanta i la construcció actual d'un nou Estat parteixen d'un segon element comú: una situació originària d'injustícia. La dominació per part d'unes oligarquies que, arranant-ho tot, han provocat i estan provocant una misèria que empeny a la revolta i/o a la fugida i que compensa àmpliament les incerteses del camí. Només els qui formen part d'aquesta casta troben que ja estan bé i que no cal moure res. I el tercer element que unifica un i altre moment: el sentir-se partíceps d'un esforç col·lectiu, la voluntat ferma i decidida de formar part d'una nova comunitat que no pregunta els orígens, sinó només el desig de construir col·lectivament un nou país millor que el que volem/varen deixar enrere.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.