Trens que s'allunyen sense remei (#Consulta2014)

Diari de Setge del 2 d'octubre de 1713 (dia 70).

Montsià










Estareu farts de sentir l'expressió xoc de trens. Agrada especialment a tots aquells que volen donar un punt de dramatisme al nostre procés cap a la plena sobirania. L'expressió parteix d'una igualtat de forces certament allunyada de la realitat. Però el punt en el qual és més desafortunada és en la seva literalitat. No és possible cap mena de xoc de trens entre Catalunya i Espanya per una raó ben simple: transitem en direcció radicalment contrària. Uns recomano molt (i no és el primer) aquest article publicat fa uns dies a El País pel professor Lluís Orriols. Analitza amb rigor acadèmic una constatació que ja he fet més d'una vegada des d'aquest espai de manera molt més matussera: cada dia que passa és més impossible un acord de convivència entre Catalunya i Espanya: l'opinió pública de l'Espanya castellana (ja sabeu, la del nucli originari de la nació, imposat a les perifèries) transita amb pas ferm cap al convenciment que cal aprimar o fins i tot eliminar el sistema autonòmic creat a la Constitució de 1978. En efecte, es percep que la distribució actual del poder a Espanya va ser una concessió als nacionalismes perifèrics que ara es revela inefectiu i insostenible. És el posicionament tantes vegades reiterat darrerament per Esperanza Aguirre.

En contrast, a Catalunya avança estratosfèricament la determinació independentista. L'evolució de la preferència per l'Estat propi en els baròmetres del CEO és inqüestionable. I a més, assenyala Orriols, aquest camí es fa de manera compartida arreu de Catalunya. Amb diferències de sortida, certament, però de manera compassada a tot arreu, des de l'àrea metropolitana de Barcelona al Pla de l'Estany, posant en evidència la falsedat de la suposada fractura social. Són, doncs, dues societats que estan construint pensaments àmpliament majoritaris de caràcter incompatible. Per tant, irreversiblement separades. I què voleu que us digui, a mi em sap molt greu pels nostres germans del País Valencià i les Balears (ja ens retrobarem més endavant) i pels meus orígens aragonesos (llàstima de país assimilat per l'Espanya castellana construïda a sang i foc a partir de 1707), però, a la vista de l'evolució dels fets, no té cap mena de sentit que els catalans imposem a l'Espanya castellana com s'ha d'organitzar internament. Vaig treient el mocador per acomiadar el tren. No xocarem pas mentre ens continuem allunyant a tota velocitat.

Comentaris

  1. Per més que els respectius trens viatgin allunant-se, malauradament van en via única, molt habitual a Espanya. I acabarem xocant. De fet, ja estan començant a saltar les primeres xapes. Hi ha qui pretén clavar frens, i els surten guspires; altres pretenen accelerar més la velocitat de col·lisió.
    Seguint amb el símil, jo diria que Catalunya no vol col·lisió, sinó que, circulant per la mateixa via, vol allunyar-se d'un tren suïcida. Com que ja no ens queda prou carbó, anem perdent velocitat i ens està enxampant per darrere.
    Arribarem abans a la desviació o ens enganxarà abans del canvi d'agulles? Estic convençut que arribarem abans al canvi d'agulles. Sense opció de frenar, passaran davant nostre com uns bojos i s'estavellaran al para-xocs sense remissió.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas