Ves al contingut principal

Unionistes i dependentistes (#marxem)

Diari de Setge del 31 d'octubre de 1713 (dia 99).

Monestir de Sant Cugat del Vallès










Poc a poc el terme va guanyant adeptes. Em refereixo a l'expressió dependentisme i dependentistes. És important. Penso que cal ser molt curosos amb l'etiqueta conceptual que emprem per definir els qui treballen contra la independència de Catalunya. Ells no defensen la unió, sinó la dependència. Per més que ells invoquin raons sentiments, nosaltres hem d'esforçar-nos per no sortir del guió que ens hem marcat. Insisteixen una i altra vegada en la seva condició de doble identitat espanyola i catalana. I no permetrem que se'n surtin per aquesta via. El treball de gent com Sumate o l'Omníum a les zones de l'àrea metropolitana de Barcelona i Tarragona és fonamental per agregar nous partidaris castellanoparlants i d'identitat compartida espanyola a la causa independentista. No ens hem de cansar d'explicar que el nostre projecte, per més que els nostres veïns vulguin encolomar-nos altres epítets, no és ni ètnic ni identitari. Ens interessa la fraternitat universal i alhora defensar els interessos materials i morals de tothom qui viu aquí.

Des de Catalunya, en aquest moment de la història, una part majoritària del nostre país ha decidit tirar endavant una projecte estatal nou. Estem treballant, doncs, no pas per decidir quina identitat volem tenir. Tenim les que tenim i això està molt bé. Cada dia les identitats, arreu del món, amb el procés transnacional de globalització en marxa, són més compartides. Per orígens, residència i interès, hi ha gent amb dos, tres o quatre identitats nacionals simultànies. No és això el que estem decidint ara. El procés reclama, simplement, un altre repartiment del poder. Cerca dotar Catalunya de la plena sobirania. Vol que siguem nosaltres els qui establim el marc bàsic d'exercici del poder al nostre país. No que ens el marquin des de Madrid, amb el menyspreu a la cultura i l'extracció de renda que, entre altres inconvenients, això suposa. Parlem de poder, doncs, no d'identitat. Però això l'etiqueta de dependentistes em sembla molt més adequada que la d'unionistes, a l'hora d'identificar aquells qui ens neguen la capacitat d'exercir el poder.

Comentaris

  1. Els goril·les que es manifestaren el 12O per Montjuïc s'autotitulaven com "Unionistas". Crec que més en una relació de dependència, el terç de la societat que vol mantenir l'statu quo actual -o endurir-lo- pensa (és un dir) en termes d'unitat, unionisme, unió...

    ResponElimina
  2. Ara entrar amb la diferència entre "unionisme" i "dependentisme" em sembla que ni els qui les fan servir no saben diferenciar-les gaire. Per fer això, cal tenir uns mínims de cultura. Volen dependentisme, dependre de qui els dóna el xumet cada dia, no fos que prenguessin mal. No em preocupen gens ni mica. Mentre a l'àrea barcelonina ens surti ja una majoria independentista i a la resta de Catalunya arrasi, la majoria absoluta la tenim garantida. Tampoc crec que estiguem encallats. Simplement, cal anar complint amb els terminis de la preparació del procés. I, com que cada dia que passa els espanyols ho compliquen més i més, doncs temps al temps. Com que tampoc és qüestió d'adormir-nos, doncs, per això en Junqueras li ha posat un final d'etapa a la GenCat.
    Aquest és un plat que cal guisar-lo amb un bon xup-xup. Per una vegada a la vida, li diria que en Ferran Adrià no s'hi fiqui a la cuina, que encara ens podria crear problemes de condimentació: Amb el Timoner fent de cuiner i en Junqueras de maitre ja en tenim prou.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I, esclar, amb la Muriel, la Carme Forcadell, i tants altres! fent de grans proveïdors del Born.... (No me'ls voldria perdre....!)

      Elimina
  3. Jo sí que penso que la qüestió de noms és important. Dependentistes s'assembla massa a idependentistes. Jo els diria directament sotmesos (no cal dir sotmetistes que ja ho són).

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.