Ves al contingut principal

Contra la pinça dependentista, determinació (#Consulta2014)

Diari de Setge del 21 de novembre de 1713 (dia 120).

Delta de l'Ebre













Vivim aquests dies un pols d'una importància extraordinària per al resultat final del procés. D'una banda, presoner d'una opinió públicada i pública espanyola cada vegada més decantada cap a la recentralització de l'Estat (i com més jove, més!) i convençut que les minses contrapartides que podria oferir serien completament insuficients per aplacar la bèstia, el Govern espanyol ha decidit que (sempre sota aparència de diàleg i de moderació) no cedirà ni un mil·límetre en la seva posició de fonamentalisme constitucional. De l'altra, l'establishment català, al qual aquesta mateixa posició espanyola nega qualsevol viabilitat a la seva tercera via moderantista, ha decidit llançar pots de fum constants contra el procés: es tracta d'assenyalar les immenses dificultats, de fer ben costerut el camí, de clamar sempre contra la desunió dels catalans (al servei de la qual ells treballen). Una veritable pinça contra la gent, entre la por i la confusió.

Confien que així ens desanimarem. Que ho deixarem córrer. I en aquestes som. Tot depèn exclusivament de nosaltres. Si és que sempre no ho ha estat, ara em sembla completament evident que l'exercici real del dret d'autodeterminació (via consulta, plebiscitàries o el que sigui) només depèn del grau de la nostra determinació a fer-ho. De com de permeables ens mostrem a la por i a l'amenaça. Digueu-me optimista, però a mi em sembla que uns i altres, els dependentistes d'aquí i els espanyolistes d'allà, no se'n surten. És cert que ocupen els mitjans amb el seu missatge depressiu, però sense construir-hi cap alternativa; per això, la majoria dels catalans continua tenint clar a hores d'ara que l'única sortida que ens queda per tirar endavant és construir el nostre propi Estat. Entretant, les patologies del tertulià es multipliquen: José Antich està dels nervis, Rafael Nadal sagna i Andreu Mayayo treu escuma per la boca. Quan d'aquí cinc o sis setmanes hi hagi data i pregunta clara el cop psicològic de determinació serà clau. Pot esdevenir un veritable cop de gràcia.

Comentaris

  1. M'encana quan dediques una entrada de bloc dedicada a la #Brigada.
    Arriba un moment que els hi tinc unes ganes que no t'ho pots imaginar, em generen més fàstic que els propis espanyols...

    ResponElimina
  2. Precisament, per desenganyar els qui li atribueixen haver fet el joc de la "puta i la ramoneta" a en J. Pujol pare -reconec que una mica jo ho havia criticat- a les 10h. d'avui en ha intervingut a la RAC1, amb en Basté. Ha estat molt clar en el seu intent de contemporitzar que ha fet durant un seguit d'anys per veure de poder encarrilar alguna entesa de convivència. Però, des de la caiguda de l'estautet, no ha quedat cap mena de possibilitat d'entesa.
    En aquest sentit, hi estic tant d'acord que no pot ser més. Cal fugir, no perquè vulguem com si fos un caprici, sinó per necessitat.

    ResponElimina
  3. Ep, que jo no veig en Rafael Nadal dependentista, ans al contrari! D'on ho treus?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uf, destil·la fatalisme de manera permanent...

      Elimina
  4. Granollacs, em temo que vas d´excesivament optimista, jo potser més realista no estic tan eufòric. Al marge dels gestos dels dependentistes d´aqui i d´allà que son del tot previsibles, i confiant que la nostra gent continua amb la guardia alta.
    Veig falta de coratge i convenciment en el govern de la gestoria, el gran timoner no fa cap gest de complicitat cap a mantenir la il.lusió de la gent, el seus consellers actuen com si no hagués de passar res l´any vinent ni l´altre , i així qui dia passa any empeny

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…