Ves al contingut principal

Contra la pinça dependentista, determinació (#Consulta2014)

Diari de Setge del 21 de novembre de 1713 (dia 120).

Delta de l'Ebre













Vivim aquests dies un pols d'una importància extraordinària per al resultat final del procés. D'una banda, presoner d'una opinió públicada i pública espanyola cada vegada més decantada cap a la recentralització de l'Estat (i com més jove, més!) i convençut que les minses contrapartides que podria oferir serien completament insuficients per aplacar la bèstia, el Govern espanyol ha decidit que (sempre sota aparència de diàleg i de moderació) no cedirà ni un mil·límetre en la seva posició de fonamentalisme constitucional. De l'altra, l'establishment català, al qual aquesta mateixa posició espanyola nega qualsevol viabilitat a la seva tercera via moderantista, ha decidit llançar pots de fum constants contra el procés: es tracta d'assenyalar les immenses dificultats, de fer ben costerut el camí, de clamar sempre contra la desunió dels catalans (al servei de la qual ells treballen). Una veritable pinça contra la gent, entre la por i la confusió.

Confien que així ens desanimarem. Que ho deixarem córrer. I en aquestes som. Tot depèn exclusivament de nosaltres. Si és que sempre no ho ha estat, ara em sembla completament evident que l'exercici real del dret d'autodeterminació (via consulta, plebiscitàries o el que sigui) només depèn del grau de la nostra determinació a fer-ho. De com de permeables ens mostrem a la por i a l'amenaça. Digueu-me optimista, però a mi em sembla que uns i altres, els dependentistes d'aquí i els espanyolistes d'allà, no se'n surten. És cert que ocupen els mitjans amb el seu missatge depressiu, però sense construir-hi cap alternativa; per això, la majoria dels catalans continua tenint clar a hores d'ara que l'única sortida que ens queda per tirar endavant és construir el nostre propi Estat. Entretant, les patologies del tertulià es multipliquen: José Antich està dels nervis, Rafael Nadal sagna i Andreu Mayayo treu escuma per la boca. Quan d'aquí cinc o sis setmanes hi hagi data i pregunta clara el cop psicològic de determinació serà clau. Pot esdevenir un veritable cop de gràcia.

Comentaris

  1. M'encana quan dediques una entrada de bloc dedicada a la #Brigada.
    Arriba un moment que els hi tinc unes ganes que no t'ho pots imaginar, em generen més fàstic que els propis espanyols...

    ResponElimina
  2. Precisament, per desenganyar els qui li atribueixen haver fet el joc de la "puta i la ramoneta" a en J. Pujol pare -reconec que una mica jo ho havia criticat- a les 10h. d'avui en ha intervingut a la RAC1, amb en Basté. Ha estat molt clar en el seu intent de contemporitzar que ha fet durant un seguit d'anys per veure de poder encarrilar alguna entesa de convivència. Però, des de la caiguda de l'estautet, no ha quedat cap mena de possibilitat d'entesa.
    En aquest sentit, hi estic tant d'acord que no pot ser més. Cal fugir, no perquè vulguem com si fos un caprici, sinó per necessitat.

    ResponElimina
  3. Ep, que jo no veig en Rafael Nadal dependentista, ans al contrari! D'on ho treus?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uf, destil·la fatalisme de manera permanent...

      Elimina
  4. Granollacs, em temo que vas d´excesivament optimista, jo potser més realista no estic tan eufòric. Al marge dels gestos dels dependentistes d´aqui i d´allà que son del tot previsibles, i confiant que la nostra gent continua amb la guardia alta.
    Veig falta de coratge i convenciment en el govern de la gestoria, el gran timoner no fa cap gest de complicitat cap a mantenir la il.lusió de la gent, el seus consellers actuen com si no hagués de passar res l´any vinent ni l´altre , i així qui dia passa any empeny

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…