Desesperats, rabejats en la mentida (#Brigada)

Diari de Setge del 20 de novembre de 1713 (dia 119).

Catedral de Barcelona
La feina em permet aquests dies dedicar alguna estona a escoltar tertúlies radiofòniques. Un exercici certament de risc. L'activitat de la Brigada de narcòtics és intensa. El debat, amb massiva presència de dependentistes, porta gairebé sempre a situacions esperpèntiques per la seva immoralitat. L'espanyolisme, desesperat, privat d'arguments racionals que no passin per la fumera d'un futur d'entesa inviable amb Espanya, l'amenaça i/o la sentimentalitat, ens ofereix moments autènticament de vergonya intel·lectual, però sobretot d'indecència ètica. Naturalment, els dependentistes estan en el seu dret de prendre els arguments que vulguin i fer-los tota la punta favorable que vulguin. De negligir els desfavorables, començant per qualsevol anàlisi seriosa del que Espanya ens ha fet fins ara (i que tot indica que pensa continuar i accentuar). Que ens mostrin el seu punt de vista sobre la realitat és perfecte. Sempre en podrem aprendre, encara que sigui des de la discrepància més total, alguna cosa de profit.

El problema és que, en la seva immensa majoria, els dependentistes es dediquen a mentir directament, a falsejar la realitat d'una manera directa, crua, reveladora de la seva absoluta desesperació. Saben que perden i ja val tot. Hores abans d'escriure aquest apunt he escoltat Joan López Alegre afirmant que els socialistes catalans sempre han aconseguit millors resultats electorals quan han fet un discurs menys catalanista, tot i que Pasqual Maragall en var fer, si no m'erro 52 diputats, i el ventríloc Pere Navarro 20. És igual. I a l'altra emissora majoritària del país, Antonio Sitges-Serra (aquesta vegada sembla que tampoc havia pres res i parlava seriosament) afirmava amb contundència que un dels arguments més potents contra la independència de Catalunya és el rebuig que generen els seus lideratges, tot i que totes les enquestes del darrer any, totes, absolutament totes, afirmen que els polítics més ben valorats a Catalunya són, per aquest ordre, Oriol Junqueras, Artur Mas i David Fernández. I que els menys apreciats són Pere Navarro, Albert Rivera i Alicia Sánchez Camacho. És impressionant comprovar dia rera dia com la realitat els importa simplement un rave.

Comentaris

  1. En alguna radio sembla que mes que narcotics ja es directament alucinogens el que prenen de bon de mati. Alguns suposats profesionals, s'estan fumant el seu prestigi (si es que alguna vegada en van tenir) fent proselitisme -encara- una tercera via que no existeix, ni existira mai i que segons ells es majoritaria. Tanta manipulacio i estulticia em fa content quan qualsevol tertulia que amb una mica de senderi els infla els morros a galtades, dialecticament parlant, esclar. Nomes una pregunta que em balla pel cap : Quan deu cobrar l'Antic per fer el ridicul mes espantos un parell de cops per setmana a la seva propia radio?

    ResponElimina
  2. Ara estan insistnt dient que això ja va de baixa. Que ja comencen a entendre's entre en Mas i en Rajoy. Espero que no ens puguem quedar penjats....!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)