Ves al contingut principal

Desesperats, rabejats en la mentida (#Brigada)

Diari de Setge del 20 de novembre de 1713 (dia 119).

Catedral de Barcelona
La feina em permet aquests dies dedicar alguna estona a escoltar tertúlies radiofòniques. Un exercici certament de risc. L'activitat de la Brigada de narcòtics és intensa. El debat, amb massiva presència de dependentistes, porta gairebé sempre a situacions esperpèntiques per la seva immoralitat. L'espanyolisme, desesperat, privat d'arguments racionals que no passin per la fumera d'un futur d'entesa inviable amb Espanya, l'amenaça i/o la sentimentalitat, ens ofereix moments autènticament de vergonya intel·lectual, però sobretot d'indecència ètica. Naturalment, els dependentistes estan en el seu dret de prendre els arguments que vulguin i fer-los tota la punta favorable que vulguin. De negligir els desfavorables, començant per qualsevol anàlisi seriosa del que Espanya ens ha fet fins ara (i que tot indica que pensa continuar i accentuar). Que ens mostrin el seu punt de vista sobre la realitat és perfecte. Sempre en podrem aprendre, encara que sigui des de la discrepància més total, alguna cosa de profit.

El problema és que, en la seva immensa majoria, els dependentistes es dediquen a mentir directament, a falsejar la realitat d'una manera directa, crua, reveladora de la seva absoluta desesperació. Saben que perden i ja val tot. Hores abans d'escriure aquest apunt he escoltat Joan López Alegre afirmant que els socialistes catalans sempre han aconseguit millors resultats electorals quan han fet un discurs menys catalanista, tot i que Pasqual Maragall en var fer, si no m'erro 52 diputats, i el ventríloc Pere Navarro 20. És igual. I a l'altra emissora majoritària del país, Antonio Sitges-Serra (aquesta vegada sembla que tampoc havia pres res i parlava seriosament) afirmava amb contundència que un dels arguments més potents contra la independència de Catalunya és el rebuig que generen els seus lideratges, tot i que totes les enquestes del darrer any, totes, absolutament totes, afirmen que els polítics més ben valorats a Catalunya són, per aquest ordre, Oriol Junqueras, Artur Mas i David Fernández. I que els menys apreciats són Pere Navarro, Albert Rivera i Alicia Sánchez Camacho. És impressionant comprovar dia rera dia com la realitat els importa simplement un rave.

Comentaris

  1. En alguna radio sembla que mes que narcotics ja es directament alucinogens el que prenen de bon de mati. Alguns suposats profesionals, s'estan fumant el seu prestigi (si es que alguna vegada en van tenir) fent proselitisme -encara- una tercera via que no existeix, ni existira mai i que segons ells es majoritaria. Tanta manipulacio i estulticia em fa content quan qualsevol tertulia que amb una mica de senderi els infla els morros a galtades, dialecticament parlant, esclar. Nomes una pregunta que em balla pel cap : Quan deu cobrar l'Antic per fer el ridicul mes espantos un parell de cops per setmana a la seva propia radio?

    ResponElimina
  2. Ara estan insistnt dient que això ja va de baixa. Que ja comencen a entendre's entre en Mas i en Rajoy. Espero que no ens puguem quedar penjats....!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…