Ves al contingut principal

Desesperats, rabejats en la mentida (#Brigada)

Diari de Setge del 20 de novembre de 1713 (dia 119).

Catedral de Barcelona
La feina em permet aquests dies dedicar alguna estona a escoltar tertúlies radiofòniques. Un exercici certament de risc. L'activitat de la Brigada de narcòtics és intensa. El debat, amb massiva presència de dependentistes, porta gairebé sempre a situacions esperpèntiques per la seva immoralitat. L'espanyolisme, desesperat, privat d'arguments racionals que no passin per la fumera d'un futur d'entesa inviable amb Espanya, l'amenaça i/o la sentimentalitat, ens ofereix moments autènticament de vergonya intel·lectual, però sobretot d'indecència ètica. Naturalment, els dependentistes estan en el seu dret de prendre els arguments que vulguin i fer-los tota la punta favorable que vulguin. De negligir els desfavorables, començant per qualsevol anàlisi seriosa del que Espanya ens ha fet fins ara (i que tot indica que pensa continuar i accentuar). Que ens mostrin el seu punt de vista sobre la realitat és perfecte. Sempre en podrem aprendre, encara que sigui des de la discrepància més total, alguna cosa de profit.

El problema és que, en la seva immensa majoria, els dependentistes es dediquen a mentir directament, a falsejar la realitat d'una manera directa, crua, reveladora de la seva absoluta desesperació. Saben que perden i ja val tot. Hores abans d'escriure aquest apunt he escoltat Joan López Alegre afirmant que els socialistes catalans sempre han aconseguit millors resultats electorals quan han fet un discurs menys catalanista, tot i que Pasqual Maragall en var fer, si no m'erro 52 diputats, i el ventríloc Pere Navarro 20. És igual. I a l'altra emissora majoritària del país, Antonio Sitges-Serra (aquesta vegada sembla que tampoc havia pres res i parlava seriosament) afirmava amb contundència que un dels arguments més potents contra la independència de Catalunya és el rebuig que generen els seus lideratges, tot i que totes les enquestes del darrer any, totes, absolutament totes, afirmen que els polítics més ben valorats a Catalunya són, per aquest ordre, Oriol Junqueras, Artur Mas i David Fernández. I que els menys apreciats són Pere Navarro, Albert Rivera i Alicia Sánchez Camacho. És impressionant comprovar dia rera dia com la realitat els importa simplement un rave.

Comentaris

  1. En alguna radio sembla que mes que narcotics ja es directament alucinogens el que prenen de bon de mati. Alguns suposats profesionals, s'estan fumant el seu prestigi (si es que alguna vegada en van tenir) fent proselitisme -encara- una tercera via que no existeix, ni existira mai i que segons ells es majoritaria. Tanta manipulacio i estulticia em fa content quan qualsevol tertulia que amb una mica de senderi els infla els morros a galtades, dialecticament parlant, esclar. Nomes una pregunta que em balla pel cap : Quan deu cobrar l'Antic per fer el ridicul mes espantos un parell de cops per setmana a la seva propia radio?

    ResponElimina
  2. Ara estan insistnt dient que això ja va de baixa. Que ja comencen a entendre's entre en Mas i en Rajoy. Espero que no ens puguem quedar penjats....!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…