Ves al contingut principal

El poder de la transversalitat (#Enquestes)

Diari de Setge del 4 de novembre de 1713 (dia 103).

Via Catalana
Al llarg d'aquesta setmana i a l'espera de la tercera onada del CEO de 2013 (cal suposar que també la tindrem ben aviat), s'ha produït una autèntica pluja d'enquestes. Coincideixen a remarcar la polarització progressiva del vot en l'oferta percebuda com a més diàfana (aquí, el paper de Duran és fonamental) d'Esquerra i Ciutadans, a banda i banda de l'espectre nacional. També, a impulsar la tercera via, sobre la qual pregunten sense cap mena de concreció ni de possibilitat real que sigui un fet (la ferum de campanya orquestrada és espectacular). Al respecte, els resultats que s'ofereixen són de psiquiatra: la tercera via té una acceptació espectacular i tanmateix els partits que la defensen pateixen un ensorrament de magnitud estratosfèrica. Misteris culinaris. Finalment, coincideixen a assenyalar també en paral·lel una caiguda suau de l'opció independentista i un fort ascens del no. A l'enquesta d'El País, la diferència entre una i altra opció se situa en només quatre punts. Disposem, però, com a alternativa demoscòpica, del treball realitzat per l'empresa GAPS per encàrrec de l'Associació de Municipis per la Independència amb una mostra de 3.033 catalans. I més enllà dels aspectes partidistes, cal dir que els resultats sobre la preferència independentista dels catalans són espectaculars, situant-los en un 58,5% d'intenció directa de vot.

Però, de l'enquesta de GAPS, més encara que el resultat en sí (brutaaal), allò que més destaca és l'extraordinària transversalitat de l'anhel independentista. L'espanyolisme malda per representar la idea de trencament intern i l'anàlisi de l'enquesta no li pot ser més advers al respecte. Caminem cap a la llibertat fortament cohesionats. Per nivells d'edat, la diferència entre els partidaris del sí no arriba als deu punts: 64,6 els de 16-34 anys per 54,7 els de 50-64. I territorialment, fora de l'eclosió de les comarques centrals del país, les diferències són mínimes: a Girona un 65% i a Barcelona ciutat un 60,2%, a Tarragona un 58,9% i a Lleida un 59,9%; i encara, fins i tot, a l'Àrea Metropolitana de Barcelona s'assoliria un extraordinari 53,3% del vot directe a favor del sí. És aquesta transversalitat la que demostra amb més intensitat la potència del procés: la necessitat de la independència ha penetrat tots els partits, totes les capes socials, tots els nivells d'edat i tots els àmbits territorials: i tot i les seves considerables diferències de composició, a tots i cadascun d'ells, amb permís dels mitjans dependentistes, s'hi ha fet majoritari. Ara, esperarem al CEO d'aquí uns dies per tenir nous elements d'anàlisi.

Comentaris

  1. Que puja l'independentisme és evident. Sobretot, gràcies a la burriqueria del mal estat espanyol. D'entre el seguit de mentides que organitzen per distreure el personal, hi ha aquesta que està tenint tant d'`èxit com és la de la fi de la crisi. En canvi, l'ensorrament econòmic d'Espanya està servit. Però, dir que el nostre indep. prové d'aquesta crisi seria un molt greu error. El nostre indep. cal dir amb veu molt alta, prové de la falta de respecte en tot del què en fan ostentació, fins el punt de negar evidències i ignorar-ne moltes realitats nacionals.
    Ara bé, pel què sembla, hi haurà noves eleccions. CiU es fragmentarà. CDC pujarà molt i gairebé empatarà amb ERC, que acabarà encapçalant la majoria gairebé absoluta. Quan s'arribi en aquest punt, que no trigarà gaire, llavores els vindran tots els pixats al ventre. Estarem legitimats a tot.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.