Ves al contingut principal

Els Federalistes d'Esquerra i la vergonya aliena (#Europa)

Diari de Setge del 16 de novembre de 1713 (dia 115).

Cardona












Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat d'escoltar, al programa matinal de la Terribas, el vicepresident d'aquest nou tinglado creat al voltant del PSC anomenat Federalistes d'Esquerra. Vaig quedar bocabadat, esparverat (l'havia avançat en un article a El Periódico) per la capacitat del senyor Antonio Sitges-Serra per predir el futur. Diu que l'any 2015 CiU i ERC mig desapareixeran, que els socialistes s'ho menjaran tot a Catalunya, i que acte seguit, com per art de màgia, Espanya correrà a pactar una nova Constitució que donarà la pau i l'harmonia definitiva als ciutadans d'aquest país. L'home semblava parlar clarament, sense embarbussaments, així que crec que no havia pres res abans d'entrar a l'estudi de Catalunya Ràdio. La capacitat al·lucinatòria de la línia oficialista del PSC, certament no té límits. Només és comparable amb la seva constància a l'hora de contradir-se amb el pas anterior. Pur espectacle decadent.

Però tot plegat no sorprèn només per il·lusori, sinó també, potser sobretot, per antic. Estan exactament igual que el 1977, decidint si se'ls cruspeix immediatament el PSOE (que com recordava aleshores Josep Benet, mai havia tingut cap mena de força per sí sol a Catalunya) o s'hi resisteixen una mica més de temps. Tot plegat per defensar un federalisme caduc des del segle XIX. Naturalment, en un món de fortes tendències aïllacionistes, aleshores, només es podia concebre la federació en el context del mercat i l'Estat espanyol. Però, ara, que se suposa que estem construint (encara que ara els dubtes creixen) una Unió Europea de caràcter federal, no té cap mena de sentit optar per una federació o confederació amb Espanya. És antic, molt antic. El Gran Timoner ho ha dit aquests dies a Israel. Avui, ser un federal com Almirall o un confederal com Carrasco i Formiguera significa defensar la independència d'un nou Estat català federat a Europa. Així, de veritat, modern, sí que sóc federalista i d'esquerres, però crec que en aquestes condicions no m'acceptaran al nou xiringo del senyor Sitges-Serra al servei del manteniment de la dependència.

Comentaris

  1. Jo tambe el vaig sentir l'individu aquell i els meus sentiments eren contradictoris, per una banda estava emprenyat amb al Terribes per donar veu al seu programa a gent fanatica i amb tant poc nivell intelectual. Per altra banda em tranquilitzava que el boig aquest va fer el ridicul com a minim davant de mig milio d'oients que fugiran d'aquesta secta de sonats com de la pesta

    ResponElimina
  2. "A SI LES VA".......AQUESTA COLLA DE BABAUS,ELS I RECOMANO,QUE DEIXEN DE BABAJAR,I ES LLEGUEXIN A UN TAL ZAPATER I EL SEU ..."PAQUAL,APOYARE..."

    ResponElimina
  3. Totalment d'acord, l'article de "El Periódico" com a argument per escriure un llibre de política-ficció adreçat als federalistes no estaria del tot malament, tot i que té més de ficció que de política, però jo m'estimo més el llibre de Santi Baró, "Tres en ratlla", més afí amb la nostra idea de país.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…