Ves al contingut principal

Exigeixo que l'Anna Grau torni immediatament de Miami (#dependentisme)

Diari de Setge del 25 de novembre de 1713 (dia 124).


Una de les imatges més eloqüents del cap de setmana ha estat la de la periodista sabadellenca Anna Grau donant suport públic al Movimiento nacional, el nou xiringuito d'Albert Rivera and friends (un intent de conquerir Espanya des de Catalunya que acabarà, com sempre, encara que sigui des de l'espanyolisme radical, com el rosari de l'aurora). Us l'enllaço a l'encapçalament d'aquest apunt. Si teniu cinc minuts per riure no us els perdeu. És un recull dels principals mantres del dependentisme, amb alguna aportació francament original. Com sabeu, la Grau és una víctima del totalitarisme independentista que ha hagut d'exiliar-se a Madrid (aquí us ho explica l'Enric Vila) i que des de fa un parell d'anys (incomprensiblement, havent-hi La Vanguardia i El Periódico) treballa bàsicament per a l'Abc i la televisió de Castella-La Manxa, després d'haver passat sis anys als Estats Units. En el seu salt a la política, la periodista demana rescat als espanyols en termes que poden interpretar-se fins i tot com una apel·lació a l'ús de la violència, nega que hom pugui defensar la conveniència de l'Estat propi per Catalunya des d'una identitat mixta catalana i espanyola i considera l'èxit de l'independentisme com una mena d'al·lucinació col·lectiva de la seva generació, propera als efectes d'un excés compulsiu d'estupefaents.

Però on l'Anna Grau es mostra original és en l'atribució de la culpa de la situació actual del país als independentistes. És brutal. O sigui, els seus, els autonomistes, han governat aquest país durant trenta-cinc anys però la culpa del desastre on som és dels qui proposem un canvi radical de paradigma. No és que la independència sigui el cataclisme, és que ja abans d'aconseguir-la ho estem destruint tot. Sublim. Mireu (em dirigeixo a vosaltres, lectors, perquè ella no em sentirà), em sembla perfecte que hi hagi qui defensi les virtuts de la dependència d'Espanya i afirmi (amb modèstia apostoflant) que els espavilats com ella estan emigrant i només els tontos es queden. Però no s'hi val fer-ho des de la distància. Si t'estimes la Catalunya dependent has de venir a viure aquí a pagar els impostos i les taxes més alts de l'estat i a rebre els pitjors serveis públics; a que et retallin el salari allà on cal pagar els preus més alts; a jugar-te la feina i potser la vida agafant cada dia Rodalies Renfe; a pagar peatges per respirar; a tenir les pitjors llistes d'espera sanitària; a treure la teva mare de la residència; i a mantenir els teus fills als barracots escolars en classes amb cinc alumnes més de ràtio. Torna de Miami a lluitar per preservar tot això, maca, sigues coherent!

P.S. Per cert, la comparació final d'Albert Rivera amb Barack Obama entra ja en el terreny, simplement, del deliri. Continua Anna, crec que pots arribar a diputada i oferir-nos grans moments.

Comentaris

  1. Tots ho sabem, una bona cigala castellana la va posar a to, en conec un altre de cas així...
    Trobo ridícul tanta misèria per tal d'agradar la teva parella i el seu entorn, però vaja, així són les coses.

    ResponElimina
  2. No us perdeu l'article del Graupera al singular parlant del Sedo (no cal que el llegiu tot tampoc pq es llarguissim) pero veureu qui ens esta representant al parlament europeu i que tal son els esbirros llepaculs del Duran.

    ResponElimina
  3. Sempre ha estat una periodista molt mediocre. No sembla que tingui les idees gaire ordenades. Un exemple: diu que els bons polítics se'n van a Madrid i els limitats es queden a Catalunya; relliscada greu quan recorda que ha de parlar del seu estimat líder Riviera. Després el vol comparar-lo amb l'Obama... torna a patinar estrepitosament i es perd ella sola. Fa patir!

    ResponElimina
  4. Quan tingui un moment d'avorriment li llegiré les gràcies d'aquesta Anna Grau. Però, vaja, quan l'Albert Ribera ja va fer el comentari sobre l'enquesta del CEO, ja la va dir grossa quan va comentar que algun dia podria presidir la Generalitat. Estan esbojarrats veient que s'estan menjant el PPc. Que els aprofiti, ja!

    ResponElimina
  5. Patètic i distorsionant la realitat, el vídeo d'aquesta mentidera professional.

    ResponElimina
  6. És la típica catalana que vol que els espanyols la estimin (deu tenir a veure amb la parella que deien més amunt). I es clar perquè t'estimin has de negar la realitat del que els espanyols han fet, fan i faran (mentre els deixem) amb Catalunya. Dit això, sempre he pensat que el més interessant d'aquesta noia són els seus pits (am perdó).

    ResponElimina
  7. Una de les coses bones que té el procès és que posa a cadascú al lloc que li correspon.

    ResponElimina
  8. Vaya sarta de sectarios, desde el artículo hasta la última opinión, así nos va. Y el de las tetas, ......

    ResponElimina
  9. Jo votaria per la independència, però m'agrada Anna Grau com a escriptora i com a dona que sempre ha dit lo que pensa. Ara, crec que ha comès un error al entrar en política...

    ResponElimina
  10. Da miedo ver cómo se trata a la gente que no piensa igual...¿Acaso no os dais cuenta? ¿De verdad?...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Collons! Cuanta razón tienes!!! Llegeix-te La Razón, El Mundo, escolta la Cope o mira Telemadrid per posar alguns exemples "light" i veuràs com tracten als que pensen diferent...
      Realment no te n'adones? De veritat et fan Por aquests comentaris!? Home, una mica de pena si que reconec que en fa més d'un, però por!?
      Sempre em costarà d'entendre la mentalitat dels Trolls.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.