Ves al contingut principal

ICV, amb l'establishment (#Consulta2014)

Diari de Setge del 9 de novembre de 1713 (dia 108).

Ca l'Ardiaca (Barcelona)
No puc més que compartir del tot aquest magnífic article de Marta Rojals, de fa uns dies, a Vilaweb. Si no l'heu llegit, us el recomano vivament. Denuncia bàsicament el morro dels federalistes en aprofitar-se de la feina que portem anys i panys fent els independentistes per aconseguir una Consulta decisiva, mentre ells vivien còmodament instal·lats en l'autonomisme que ha destruït gairebé del tot el país. I ara els hem de deixar utilitzar el referèndum per continuar surant en el marasme de sempre. Ni de conya. Només faria una petita addenda a l'article. El capteniment d'ICV-EUiA sobre el referèndum em sembla encara més especialment lamentable venint d'una formació d'esquerres, perquè suposa deixar el procés novament a mans de la casta dels de sempre. Parlem clar. Fins ara, la postura dels ecosocialistes em semblava impecable: estem per la Consulta i decidirem en referèndum intern quina és la posició sobre la independència que defensa finalment el partit quan arribi el moment, amb escrupolós respecte a les majories i minories. Perfecte.

Però, arribat ja el moment, es veu que ha començat la tremolor de cames (o les ganes d'allargassar la fins ara justificable indefinició) i ara cal continuar amb l'aposta múltiple, amb totes les cartes damunt la taula, també després de la Consulta. I això sí que resulta, que em perdonin, completament indefensable. Perquè permetre que, una vegada feta, tots puguin interpretar-la al seu favor, és a dir, impedir que de l'expressió de la veu del poble, designi màxim en democràcia, no se'n derivi cap mandat clar, sinó que Junqueras i Mas es considerin habilitats per la DUI, Duran per negociar la confederació i Herrera i Nuet per acordar una reforma federal d'Espanya, seria una veritable estafa a la gent. De fet, seria tant com prendre la decisió al poble i posar-la en mans de l'establishment polític, econòmic i mediàtic d'aquest país, que ja sabem que està bàsicament per aturar el cop com es pugui i marejar la perdiu tant com sigui possible a l'espera de temps millors. Que ICV defensi el despatxisme em sembla simplement indigne, profudament immoral. Algú ho ha relacionat amb el seu deute amb les entitats bancàries. Jo també vull creure que aquesta interpretació és una infàmia. No?

Comentaris

  1. Molt bo l'article de la Marta Rojals, fresc i espontani!
    A molta gent li tremolen les cames. Un gran alpinista del nostre país diu que és de temeraris no tenir por a l'escalar un cim, però que cal mesurar-la i controlar-la. Jo mateix, a l'anar al Pic de l'Infern per enèsima vegada, en l'última vaig tenir una por que em segava les cames. No podia caminar, avançar. Sabia que em mataria. Vaig esperar que el company tornés i vàrem seguir cap a Ribes de Freser. En una altra ocasió, vaig fer una temeritat espantosa per ajudar a salvar uns altres alpinistes. Però, sabia que ho faria.
    Ara, tornem a estar amb les mateixes. Hi ha i hi haurà molta gent a les que se'ls segarà les cames a l'hora de la veritat. Pors de càlculs, ancestrals, i tot el què vulguem. Però, la que m'indigna més és aquesta por de perdre quota a pesar de saber que ho has de fer. Preferir fer el ridícul abans de ser honest. Vaja, no tenir la valentia de saber confessar la veritat.
    Ens hem d'alliberar d'Espanya com sigui i cal saber-ho afrontar com sigui.

    ResponElimina
  2. Tota la raó quan vaig llegir l'article...vaig veure perfectament expressat el meu sentiment quan sento el progues defensant el federalisme...és una gran ESTAFA...saben perfectament que és impossible però ells...vinga no paren...són hipocresia pura i una barra monumental.

    ResponElimina
  3. A la Marta Rojals li ha faltat dir aprofitats i traïdors fills de puta! Diguem-ho clar, no?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.